En aquesta hora del segle XXI, les Espanyes assisteixen a l’erosió progressiva dels contrapesos institucionals a l’exercici del poder, al creixent control i intervenció de l’economia i de la societat per l’Estat, a una acusada i ascendent polarització social i política, i a l’emergència de la corrupció. Aquests no són fenòmens imaginaris fruit de ments recargolades o de conspiracions fosques, sinó fets tangibles que reflecteixen un grau de deteriorament quantitatiu i qualitatiu de l’escena pública inèdit en la història democràtica recent. Aquest quadre clínic és el resultat de l’estratègia desplegada per l’actual coalició governamental i no cal esperar una rectificació o un canvi de rumb, sinó una intensificació desitjada o forçada en el projecte iniciat el 2019.
Amb aquest panorama, el paper exercit per les principals formacions de l’oposició no és massa airós. Sens dubte és fonamental i imprescindible denunciar l’estat de coses existent, però també ho és plantejar una alternativa al model col·lectivista impulsat per l’Executiu i els seus aliats. I, en unes circumstàncies extraordinàriament favorables, la dreta i el centredreta estatals no estan sent capaços d’oferir a la ciutadania, o almenys així ho sembla, un projecte de canvi sòlid, articulat i consistent. Això no és anecdòtic ni producte de la casualitat. Obeeix a les mutacions experimentades pels partits ubicats en aquest espai sociològic.
La nova dreta espanyola, igual com la majoria dels seus homòlegs europeusa l’Orbán, ha dut a terme una ruptura completa amb el corrent dominant del conservadorisme occidental de la postguerra, la filosofia del qual havia convergit de manera progressiva amb la del liberalisme clàssic. Aquell va renunciar a utilitzar la coerció estatal i va apel·lar a la pedagogia de la persuasió per imposar els seus valors morals. Va advocar per la limitació del poder de l’ Estat per augmentar la llibertat individual i enfortir la societat civil i va defensar el capitalisme de lliure empresa tant a escala domèstica com internacional. Tampoc no va sentir cap nostàlgia del passat ni va tenir una visió pessimista del futur.
La nova dreta ha renegat d’aquell ideari. La majoria dels seus paladins intel·lectuals i dels seus polítics l’acusen d’haver contribuït a destruir els lligams comunitaris, sacrificar el bé comú en nom de l’egoisme individual, impulsar una globalització contrària als interessos nacionals, dinamitar els fonaments ètics de la societat i, en definitiva, obrir les portes del temple a les religions seculars de l’esquerra, enemigues mortals de la civilització. Aquest plec d’acusacions és molt semblant al formulat per la gauche contemporània a la qual diu combatre. En què es concreta la seva resposta acomodada a les forces del mal?
En síntesi, aquesta resposta té la seva expressió en una concepció orgànica de la nació; en una reivindicació de l’àmbit social, és a dir, de l’estatal, davant el capitalisme salvatge; en una invocació tàcita o expressa al proteccionisme; en un Estat amb el poder necessari per instaurar la seva peculiar versió de la vida bona i en una resurrecció de la vella oferta d’una tercera via, d’un model socioeconòmic indeterminat entre el capitalisme i el socialisme, entre l’estatisme i la llibertat, on, ningú no ha de sentir-se enganyat, el primer sempre acaba per prevaler sobre la segona. Són demòcrates? Sí, però, com els seus col·legues de l’esquerra, són il·liberals; és a dir, col·lectivistes blaus.
Un espectador imparcial tindria dificultats enormes per saber quin és el projecte del centredreta
L’altra dreta o, per ser precisos, l’anomenat centredreta, sembla tenir una incomprensible al·lèrgia no ja a la ideologia, sinó a les idees. Això es tradueix en una certa nebulosa sobre els seus principis polítics; això és, aquells que inspiren un projecte, informen un discurs, es concreten en una estratègia i es plasmen en accions tàctiques. Això condueix a anar a remolc dels esdeveniments en moltes ocasions, a un excés d’improvisació en d’altres i, de vegades, a adoptar posicions contradictòries amb allò que en teoria defensen o el seu votant mitjà creu que haurien de defensar.
En una democràcia, la primera obligació dels que aspiren a governar és explicar als ciutadans cap a on volen anar i quin és el seu model de societat. En aquest moment de les Espanyes, aquesta tasca és urgent i més necessària que mai. Doncs bé, la realitat mostra que un espectador imparcial tindria enormes dificultats per saber quin és el projecte del centredreta i no només dels seus detalls, de les seves mesures concretes, cosa que potser seria comprensible i disculpable, sinó de les seves grans línies directores; una persona maliciosa podria pensar que només es pretén gestionar millor l’statu quo.
Adoptar l’estratègia acomodatícia seria situar-se fora de la realitat. Per bé o per mal, el potencial llegat d’aquest Govern central, en cas de produir-se l’alternança, no ha de ser gestionat, sinó revertit radicalment. Per tant, el centredreta cometria un enorme error teòric i pràctic si intentés repetir la seva poc brillant actuació durant el període 2012-2018, que va tenir com a saldo la fragmentació en tres de l’espectre polític no col·lectivista i l’arribada de l’esquerra, cada vegada més radicalitzada, al poder. A més, seria molt difícil, per no dir impossible, recuperar el suport i la confiança dels que el van abandonar o se’n van allunyar per considerar que es limitava a ser el taller de reparacions de la socialdemocràcia i renunciar al mandat de canvi atorgat per una àmplia majoria dels ciutadans. És bàsic recordar la història per no repetir-la.
Lee tambiénDesconstruint l’AfD alemanya
