Quan el 1989 va aparèixer el seu llibre Un millón de vacas molts el van categoritzar com a realisme màgic a l’europea, però Manuel Rivas (A Coruña, 1957) prefereix la definició d’un amic: “ Punkisme màgic, amb el que té el punk d’una mica de desequilibri i de sacsejar les consciències fins i tot quan diuen que no hi ha futur”. També anomena la seva literatura “realisme riberenc”, perquè escriu “des de la riba, des de la qual es poden veure altres ribes, i inclou el matís, l’imprevisible”. I ahir aquell punkisme màgic o realisme riberenc va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles d’aquest any, el gran premi anual per als escriptors espanyols.
L’autor de La lengua de las mariposas i O lapis do carpinteiro , que just acaba de tornar a la novel·la nou anys després amb la història de corrupció i resistència rural de Detrás del cielo (Alfaguara), va obtenir el cobejat guardó, concedit pel Ministeri de Cultura i dotat amb 50.000 euros, que distingeix la trajectòria d’un autor o autora en qualsevol de les llengües espanyoles. El jurat va subratllar la seva “força emocional i bellesa formal” i una trajectòria “coherent construïda amb la sensibilitat i la defensa de la memòria històrica, la responsabilitat social i la llengua gallega”.
Un autor que escriu en gallec i en la literatura del qual la memòria històrica, l’exploració del poder i la corrupció, el toc poètic, l’humor i l’omnipresent presència dels animals i la natura –i de la depredació per part dels humans de la natura i dels seus congèneres– són marca de la casa.
“Escriure no és tan solitari; l’eina principal és l’escolta, i intentar veure el que no està ben vist”
Rivas valora telefònicament i amb un gir poètic què ha significat per ell el premi. “Tot i que treballo amb paraules, això és tan imprevist”, riu. “Va ser bo perquè quan em va trucar el ministre jo pensava que era una broma, algú que em feia una broma. Soc a Sevilla, en una fira del llibre. I hi havia una tempesta que no podia sortir de l’hotel. Era a l’hotel com si fos en un refugi climàtic, i com a bon amfibi, atent a la tempesta, hi havia llamps, trons, tot. I enmig de la tempesta, doncs truquen. Llavors, el premi l’associo amb una tempesta. Una tempesta creativa. I la veritat és que el primer que em va passar pel cap és la idea de compartir. Perquè en la cultura, tal com entenc la literatura, no serveix la paraula competir. Aprens i beus contínuament de les creacions i de tot el que hi ha al teu voltant”.
Perquè, assegura, “jo em veig com a part d’un carreiro de vagalumes , d’un camí de cuques de llum. Escriure és una feina solitària, però no tant. L’eina principal és l’escolta. I intentar veure el que no està ben vist. I llavors aquí també ets hereu, on et vas criant com a escriptor hi ha una herència, que té a veure amb les cuques de llum que t’han precedit. I jo sento que dec molt a una tradició que no és una tradició que pesa, que t’encadena o que et frena, que també n’hi ha. Quan parlo de tradició literària, a Galícia parlo des dels cancioneiros , parlo d’humor, d’imaginació, d’un vincle, d’un diàleg amb la natura, que ja hi és en les cantigues medievals. Perquè en les cantigues de Martín Codax, quan es pregunta per l’estimat, a qui se li pregunta és al mar. I sempre en les diferents generacions és aquesta conversa, aquesta interpel·lació amb la natura, que fins i tot és present en l’himne gallec, singular, perquè és una successió de preguntes als arbres i als temps. Va ser el primer que vaig pensar, en aquest lloc de cria”.
El jurat parla de memòria històrica i de responsabilitat social, d’activisme, en la literatura de Manuel Rivas, i ell recorda que “treballem amb paraules i quan llegeixes això també et crea una certa responsabilitat. Parlant de responsabilitat, això sí que és una responsabilitat. Però jo soc de les persones que no denigra la paraula compromís”. “ Manuel Torga deia de manera immillorable que el primer compromís d’un escriptor és escriure... però no oblidis que tot el que escriguis et compromet. Hi ha qui renega del compromís, els sembla que ja és una paraula d’una altra època, com parlar d’avantguardes, però crec que són paraules que cal recuperar, fer el treball ecològic, perquè, efectivament, jo crec que tot el que escrius et compromet”, raona.
“El primer compromís d’un escriptor és escriure... però tot el que escrius et compromet”
I reflexiona que “ treballem amb paraules i les paraules ens porten al que anomenen i al que senten. Llavors, com no has de viure la inquietud i la pertorbació que et transmeten les paraules? Vivim en una època en què, per exemple, està desapareguda la paraula pau. Si la fas servir, com no has de pensar en el que està passant a Gaza, a Ucraïna, a l’ Àfrica? No puc tractar aquesta paraula com si fos una peça dissecada que tingués a la paret. No és una cosa sobre la qual hagi de pensar, és una cosa que es dona de manera natural. O si parles de la natura avui, del gall fer, com no has de pensar que el gall fer està extingit o en extinció en un medi on abundava tant com Galícia? I si parles de la natura, com no has de sentir el crit de la natura? No és una postal turística”. I, diu embalat, “cada paraula va associada a aquella contínua recerca de la literatura a través dels temps d’aquella parella que són la bellesa i la veritat. Però és que tant la bellesa com la veritat poden ser pertorbadores, ens poden sacsejar, desequilibrar. No em sento incòmode, al contrari, amb aquestes paraules”.
I amb la memòria històrica, tampoc. “La memòria històrica per mi no són unes golfes del passat. En l’últim llibre, Detrás del cielo , a mi em va impactar una frase històrica de Carl Schmitt, el cabró jurista nazi, que deia: ‘ Caín mata Abel. Així comença la història del món’. Llavors jo dic, caram, a veure si té raó el cabró i la història és com una prolongació d’un crim. Però ho capgires i dius: bé, però abans hi ha un altre conte. És el conte d’ Eva. Eva al paradís, que menja el fruit prohibit. Desfà el poder. És un acte de llibertat i de rebel·lia. Per mi, la llibertat comença amb el pecat original, el que ens explicaven de petits. Tu deies: ‘ Té collons, el pecat original, jo quina culpa en tinc!’, però el portaves amb tu. I després arriba un moment que és de felicitat gairebé: ‘Ah, però el pecat original és la llibertat. és la rebel·lia!’. Llavors, la memòria històrica per mi és un procés de rescat. La història d’alguna manera és en el present. Josep Fontana, l’historiador, deia que el temps en què cal conjugar la història és el present recordat. Hi ha gent a qui li molesta això de la memòria històrica, però després es passa el dia parlant dels Reis Catòlics o de Colom. Això sembla que no és memòria històrica. I resulta que si parles d’una cosa que va passar als cinquanta en tal costat, això cal esborrar-ho, cal oblidar, cal oblidar. Per alguns la memòria és bona per oblidar. Però jo crec que som el que recordem”, conclou.
