La novel·la de Sorel i Errejón
La revelació de la decebedora misèria íntima que amagava la seriosa i, tanmateix, càndida imatge pública d’Íñigo Errejón, m’ha enganxat rellegint per tercera vegada El roig i el negre, la formidable novel·la de Stendhal, centrada en un personatge, Julien Sorel, un jove de família humil, dotat de dues qualitats: una portentosa intel·ligència i una rara bellesa, pàl·lida i singular.
Des que va aparèixer a l’agressiu escenari de la política espanyola, l’estampa i el talent d’Errejón també van sorprendre a tothom. Aquell seu rostre infantil contrastava amb la seva capacitat argumental, madura, pausada i sentenciosa. Des de ben jovenet, llogat com a preceptor dels fills del ric, carca i vanitós alcalde de Verrières, el personatge de Sorel produeix admiració: el seu talent excepcional contrasta amb la fràgil bellesa del seu cos adolescent. Com aquest personatge de novel·la, Errejón suscitava la benvolença d’amics i enemics, a causa de la simpàtica contradicció que encarnaven els seus discursos radicals sorgint de la boca d’un jove prim i pulcre, amb ulleres i posats de primer de la classe.
Una altra característica que tots dos personatges comparteixen és l’ambició. Julien Sorel, amb una aguda consciència del seu origen humil, només té una obsessió: triomfar com Napoleó, el seu ídol, a qui, en plena restauració borbònica, admira amb secret fervor. Per aconseguir l’objectiu d’escalar ben amunt en la jerarquia social, Sorel se serveix, a més del seu talent per a l’estudi, d’una astúcia obsessiva i d’una infinita capacitat de simulació. Considerant que la carrera eclesiàstica és la més útil per aconseguir el seu somni, sent essencialment un descregut, es fa seminarista i, no sense dificultats i patiments, arriba a convertir-se en una mena de cap de gabinet d’un marquès poderosíssim a París. No el supera ningú en devoció aparent, estudi i servilisme. Cap dels seus gestos, actes i paraules no són espontanis, sinó obstinadament calculats. Segueix les recomanacions del cínic cardenal Mazzarino (que Stendhal no cita): “Simula i dissimula”. Fa de la hipocresia un art.
Pel que fa a Errejón, per la seva manera de comportar-se en públic: docte i suau de formes, semblava més un professor atrapat per atzar en afers públics que no pas un animal polític, àvid de força i poder. El fet és que ha buscat i obtingut el lideratge del corrent a l’esquerra del PSOE amb persistència i esforç, però també amb audàcia i, sobretot, amb una astúcia digna de Sorel, atès que fins ara havia sortit sempre impol·lut de les baralles internes, fins al punt d’aconseguir que el seu examic i rival Pablo Iglesias s’hagi emportat sempre totes les culpes de la guerra civil de Podem. L’eclosió de Més Madrid i, després, de Sumar, organització que estava a punt d’hegemonitzar, l’havien convertit en un personatge imprescindible en aquest espai, alhora precari i resistent, que gira entorn del lideratge bonapartista de Pedro Sánchez. Un espai que ara, amb la caiguda d’Errejón, està sofrint un atac de vertigen.
La covardia es disfressa avui d’ideologia i recorre a la penosa autoajuda
La brillant carrera d’Íñigo Errejón acaba, com la de Julien Sorel, en tragèdia. Ja té el coll sota la guillotina de l’opinió pública. La seva vida, com la de Sorel, ha estat guiada per un prodigiós domini de la hipocresia. Ha dissimulat extraordinàriament bé, no ja la seva apetència de poder, sinó també el seu caràcter. Estupefactes, ara el descobrim despòtic, lúbric i agressiu, un tipus humà del tot oposat a la imatge que destil·lava en públic.
He dit que Stendhal situa la novel·la en temps de la restauració borbònica. Són els anys de la França “greu, moral i trista” dividida entre els jesuïtes amants de la hipocresia i el rigorisme jansenista (que fa pensar, potser, en el rigorisme woke ). En aquella França, la franquesa i la naturalitat expressiva eren impensables. Tot i això, quan Sorel és detingut, pren consciència que l’ambició ja no té sentit i busca sobretot tenir un final autèntic: s’expressa davant del tribunal amb gran sinceritat i obté una mort reparadora. Tindrà un enterrament d’heroi romàntic.
No és exactament heroic el final d’Errejón: la seva carta tèbia i victimista és exponent dels temps actuals, en què la covardia es dissimula amb l’escut protector de la ideologia i amb el penós llenguatge de l’autoajuda.