Molt de compte amb la loquacitat postcoital que, a la vista està, porta conseqüències. Esclar, es relaxen els esfínters emocionals i ve allò tan masculí d’una cigarreta, un comentari, una xerrameca… i apagant interruptors, confessions de tota índole en un off the record dubtós, de poc fiar. L’assumpte del postfornici, diguem-ne oficiós, té el seu què i algú ho hauria d’estudiar. Ja ho sabem: a la distància adequada no hi ha activitat humana que no sigui interessant. I dispensable. Fins i tot comprensible.
Secrets, confidències, comentaris enverinats sense filtre i irreproduïbles. I tot això i més, ho saben les persones que exerceixen l’ofici d’espies. Una professió que és també una figura literària, cinematogràfica i històrica. De llegenda intensa. Posem per cas: Margaretha Geertruida Zelle, Mata Hari, Christine Keeler... feien confessar les seves víctimes, homes passats de llestos i de voltes, per via genital. Secrets a canvi de carícies. I d’escoltar. I d’adular l’ego del vanitós.
Però en el fons, tractant-se de les febleses humanes, sempre anem a parar al mateix: trobar algú que ens escolti en la nostra particular lluita amb la solitud. Potser per això, en la pràctica postcopulativa, hi ha qui s’esplaia a explicar el que un hagués volgut ser i no el que en realitat és. Pilot de Fórmula 1, torero de categoria, davanter centre del Barça –com deia Vázquez Montalbán–, o simplement alguna cosa més que el seu superior...
En el fons sempre anem a parar al mateix: trobar algú que ens escolti en la nostra particular lluita amb la solitud
Més o menys un confessionari laic. O un inventari de fantasies en el relaxament del tàlem. Avui al paradís de les xarxes gairebé ningú no escolta, es parla poc i es practica, no massa, d’allò altre… Abans els vells barbers de barri, a més, exercien de dialogadors, d’escoltadors. “Toros o futbol?”. “Política, assumptes familiars?”. “La parenta, bé?”. Uns savis amb vocació social. O uns benignes xafarders emboscats. Però de l’establiment se’n sortia empolainat i amb l’ànima asserenada. Als bordells antics alguns senyorassos i prohoms hi anaven per ser escoltats, en les seves presumptes gestes, per les senyoretes que atenien amb més o menys resignada vocació.
Entre les noves professions socials hi ha la dels escoltadors, homes i dones que, amb més compassió que, per descomptat, passió, paren l’orella a tant l’hora i temàtica a escollir. Escolten amb atenció sense interrompre ni jutjar, aparentant interès amb l’empatia d’un oient exemplar. Allunyats, això sí, de les baixes fogositats i donant tot el suport emocional. Una professió, blanca i pietosa, antisolituds i amb futur. Així estem a falta d’un club, o una associació, o una penya… Encara que aviat, això sí, tot serà davant una pantalla.
Lee también
