Desmemoriats i bàrbars
Rellegeixo aquests dies moltes de les notes que vaig prendre fa anys, quan, com a professora visitant de la Universitat de Florida a Gainesville, vivia no lluny de Tampa, per escriure Cap al cel obert, la meva novel·la cubana, que, entre altres temes, tracta de l’esclavitud dels negres als ingenios.
Els ingenios no eren altra cosa que les grans finques sembrades de canya, i el sucre s’exportava al món. Els propietaris criolls, això és, d’origen espanyol i fins i tot directament espanyols, van invertir després part dels guanys esplèndids als llocs d’on procedien, majoritàriament al País Basc i a Catalunya. Així van convertir aquestes dues regions, avui anomenades autonomies històriques, en les més modernes i capdavanteres de la industrialització i del progrés vuitcentista.
Algú malintencionat podria afirmar que la puixança econòmica de tots dos llocs va tenir un origen –si no directament negrer, això és, basat en el tràfic d’esclaus– en l’ús d’aquests esclaus com a mà d’obra.
De les meves notes extrec que des del segle XVII i fins al XX, alguns dubtaven si els negres esclaus tenien ànima i, en conseqüència, certs membres de l’Església consideraven que no podien rebre els sagraments.
Enfront d’aquest punt de vista, n’hi havia un altre que plantejava tot el contrari: Els esclaus tenien ànima i això els permetia rebre els sagraments, començant, és clar, pel baptisme. Consta que durant una època hi va haver negres que van ser batejats just abans de salpar dels ports africans pels qui s’havien d’encarregar del seu transport.
Els nostres avantpassats van considerar que un negre no tenia ànima; a la pràctica no hem canviat tant
En una de les meves notes vaig transcriure una referència, presa de les informacions que demanaven algunes autoritats religioses preocupades per la validesa d’aquests baptismes massius, als qui es dedicaven al tràfic d’esclaus. Cito: “En treure’ls de la seva terra per embarcar-los, feien la cerimònia de batejar-los, aspergint-los d’aigua amb un hisop si eren molts, o banyant-los només el cap amb perill, a causa de tenir aquests negres els cabells tan espessos i atapeïts, que l’aigua no arribés a banyar la carn com es requeria per a la legitimitat del baptisme”.
A l’horror de la captura i de l’embarcament amb rumb desconegut, calia afegir-hi, com van confessar alguns esclaus, el pànic de creure que els fet d’aspergir-los era previ a espellar-los per ser menjats…
Aquests baptismes tan mal aplicats van preocupar certes autoritats eclesiàstiques que van demanar als amos dels esclaus que permetessin rebatejar-los, si consideraven que el baptisme no havia estat rebut de manera convenient.
L’Església es va preocupar de cristianitzar els esclaus negres i alguns dels seus membres van mirar que no fossin objecte d’abús per part dels amos i van publicar catecismes destinats a aquells. Empro la Doctrina para negros. Explicación de la doctrina cristiana acomodada a la capacidad de los negros bozales , text aparegut a Cuba el 1823, encara que de divulgació manuscrita des del segle XVIII (reeditat per Sedai Ed. amb introducció de Javier Laviña a Barcelona el 1989). A la Doctrina no es dejecta l’esclau, però es diu que “ha de tenir molta cortesia amb l’amo, servir-lo perquè Déu vol que el serveixi, estimar -lo molt perquè Déu li mana que l’estimi molt”.
Sobra qualsevol comentari. L’Església en cristianitzar l’esclau li prometia el paradís, si la seva vida s’adequava a la submissió necessària, sense protesta ni desig d’emancipació. Naturalment, eren uns altres temps. Avui l’Església té un punt de vista molt diferent.
A hores d’ara molts ens preguntem com els nostres avantpassats van poder ser tan malvats per considerar que un negre no tenia ànima i consentir-ne l’esclavitud. No obstant això, en la pràctica no hem canviat tant. Tal vegada acceptem als menors nouvinguts, emprats com a vergonyosa mercaderia política? Les nostres mascotes reben millor tracte i tenen fins i tot lleis protectores.
Em pregunto què diran de nosaltres els nostres descendents quan jutgin el capteniment abjecte enfront dels que arriben en pastera, fugint de la misèria dels seus països, des de les mateixes costes en què els seus avantpassats van ser embarcats com a esclaus. Només per això hauríem d’estar obligats a acollir-los, si no fóssim tan desmemoriats i bàrbars com som.