El punt dèbil de la docusèrie L’estafador de l’amor (TV3) és que la història és coneguda. Fins i tot va generar, a més de moltes hores d’entreteniment de baix cost, el documental El timador del amor (La Sexta), amb Mamen Mendizábal. El documental de TV3 millora la diversitat de testimonis, però, inevitablement, inclou veus coincidents sobre la metodologia d’Albert Cavallé, el protagonista. El plantejament sí que és diferent. L’estafador de l’amor se centra en les víctimes, seguint la querella criminal conjunta presentada per les damnificades. I reflexiona sobre el perill de simplificar romànticament el que és pura maldat delictiva. La reflexió es queda a mig camí, perquè alhora que critica l’esquer sensacionalista, el manté com a títol. La sèrie aporta testimonis i missatges de veu inèdits, i abusa de la inèrcia, com en un videopodcast, d’il·lustrar constantment un relat de veu en off amb multitud de missatges de WhatsApp i d’imatges de recurs. És un vici visual habitual en el gènere (passava a El estafador de Tinder , de Netflix). Una de les víctimes resumeix la voluntat de la sèrie quan diu: “Les víctimes no són les culpables”. L’afirmació és oportuna perquè la manera d’explicar aquestes històries sovint juga amb el factor de la versemblança, que tendeix a provocar en l’espectador una sensació de superioritat –¿com és que no s’adonaven de l’estafa?– que altera l’autèntica jerarquia de culpabilitats.
La sèrie reflexiona sobre el perill de simplificar romànticament el que és pura maldat delictiva
POLÍTICA ACTUAL. Tant de bo alguna plataforma estreni aviat la sèrie Dans l’ombre . Ambientada en el món més visceral de la política francesa, no arriba al nivell de Baron noir , però explica molt bé les clavegueres de la campanya –primer, primàries; en acabat, presidencials– del candidat d’un partit de dretes. El to és versemblant, amb detalls que recorden les traïcions dels partits, la pornogràfica influència dels equips de comunicació i la promiscuïtat amb el món mediàtic. El punt de vista que actua com a rotonda narrativa és el d’un director de campanya que descobreix deslleialtats, corrupteles, forats negres en el vot telemàtic i això que ara anomenem “atacs de falsa bandera” i “estructura B”. Són eufemismes d’un mal que agreuja el descrèdit de la política. Per digerir la seva condició de Maquiavel 2.0, el demiürg de la comunicació aconsegueix fer-se imprescindible, tant en l’encert com en l’error. “Soc el verí, però també soc l’antídot”, diu.