Q uina sorpresa, eh! Aquell polític que donava lliçons de respecte, igualtat i justícia resulta que és, segons diverses dones, un presumpte depredador sexual. Aquí el teniu, l’home que s’ embolicava amb la bandera del feminisme per sermonejar-nos i recordar-nos com de moralment superiors són ell i la seva gent resulta que
és el mateix que amaga un costat fosc que
fa por. I esclar, res de nou sota la capa
del cel d’ Espanya , és una història que
ja hem vist massa vegades abans en personatges que se saben amb poder.
Íñigo Errejón deixa la política només quan l’aigua –per no utilitzar un terme més groller– li arriba al coll. Ell mateix ha vingut a donar credibilitat a les acusacions d’assetjament. Ara per ara, la policia investiga la denúncia de l’actriu Elisa Mouliaá, la primera a visibilitzar l’abús i reivindicar el consentiment.
Aquest cas destapa que la doble moral no només nia a la dreta, sinó també a l’esquerra
El portaveu de Sumar se’n va, bé, però sense demanar disculpes i amagant-se darrere d’una carta a X. No hi ha penediment en el seu relat. Sí una excusa rere l’altra per provar de justificar que durant massa temps s’ha comportat amb les dones com si estiguessin a la seva disposició.
Acompanya la seva caiguda fent-se ell la víctima. Aquesta estratègia tampoc no és nova en casos de maltractament davant un possible procés judicial. Es diu víctima del sistema i de si mateix. Així que culpa la política, el patriarcat, la “subjectivitat tòxica”, el neoliberalisme... Vol fer-nos, Errejón, tanta peneta que fins i tot sacseja sense pudor la cortina de la salut mental alhora que suggereix que ja està en tractament, per si això serveix d’eximent o de prova de penediment. Ni una paraula cap a les assetjades. Elles són les víctimes, per més que només una l’hagi portat a comissaria, que és l’aconsellable, si es pot. Que quedi clar que la responsabilitat sempre correspon a qui exerceix la violència.
No toca parlar aquí del moment polític i l’oportunitat de la caiguda ara del portaveu de Sumar. Per això hi ha Política. Sí que ens correspon assenyalar la gravetat de l’ omertà del seu entorn. El silenci, còmplice, de Podem (a les paraules d’ahir de Pablo Iglesias em remeto), de Sumar i de part d’aquella esquerra política i mediàtica que es defineix progressista i feminista.
Fa feredat comprovar com tots es van posar de perfil. Si era un secret de domini públic des de fa anys, com diuen, per què ningú no li va parar els peus? Per què no es van activar mai els mecanismes de control dels partits pel que ha passat? Per què s’ha esperat que un missatge anònim d’una víctima ho fes saltar tot pels aires?
Ja sabíem que la violència masclista no atén ideologies i que és un problema estructural de la societat. Però el cas Errejón destapa una altra evidència: que la doble moral no només nia a la dreta, sinó també a l’esquerra. I cria autèntics corbs. Ah, el feminisme de cartró pedra.
“Només sí és sí, sembla mentida que m’estigui passant amb tu”, li va etzibar Mouliaá a Errejón mentre ell l’agafava del braç, se l’emportava per la força, l’empenyia sobre el llit i treia el seu membre viril.
