Vivim atrapats sota dinàmiques populistes que s’estan fent a poc a poc estructurals al si de les antigues democràcies liberals. És veritat que no patim a Espanya un populisme que ocupi el poder i no tingui contrapesos, tal com passa en països tan afins culturalment com Mèxic o l’Argentina. Entre altres coses perquè no som una democràcia presidencialista com ells. Tampoc l’atmosfera populista que respirem no és equiparable a la que pateixen països europeus on partits populistes governen, com passa a Itàlia, Holanda o Hongria, o condicionen els governs amb els seus suports, que és el que suporten a Suècia, Croacia i Eslovàquia. És més, el principal partit de l’oposició a Espanya tampoc no és populista, ni ho són molts dels partits d’àmbit nacional o autonòmic. Tot i això, també és indubtable que tots els actors que acabo d’esmentar estan contaminats en una mesura o una altra pel populisme, o condicionats per la convivència amb d’altres que sí que ho són i que causen un estrès relacional que desestabilitza la gestió dels assumptes públics a causa de les dinàmiques de competència electoral que facilita l’ avanç de la pressió populista sobre els que no ho són.
L’augment d’aquesta pressió no només opera sobre els partits, sinó també sobre el conjunt de la societat. Aquesta, igual com la resta de les societats occidentals, s’està fent populista. Bàsicament perquè el populisme comença a ser la mesura de legitimitat quotidiana de les iniciatives polítiques. Una conseqüència de l’erosió del liberalisme com a marc mental de referència a l’hora de jutjar els comportaments de l’ètica pública que regeix la nostra convivència. Un fenomen en el qual la polarització, la guerra cultural i la falta d’empoderament crític amb relació al maneig de la tecnologia fan que augmentin la intolerància, el radicalisme dogmàtic, la falta de respecte als altres, l’absència d’educació cívica, l’emotivitat desenfrenada en el maneig dels arguments, quan n’hi ha, o l’auge del narcisisme individualista dels drets sense correspondència de deures o responsabilitats cap als altres.
Aquestes i altres manifestacions de conducta social reflecteixen la inculturització populista a què ens anem acostumant. Tant que cada vegada són més els segments socials que consumeixen comportaments populistes de gust. Ho fan perquè és la resposta natural als malestars que pateixen cada dia. Aquesta circumstància fa que convisquem amb un populisme de baixa intensitat que intoxica la democràcia i la fa cada vegada més immanejable perquè es debilita la nostra capacitat d’articular els consensos que salvaguarden la nostra pau social.
Tan vigent és ja el populisme entre nosaltres que s’han erosionat els contrapesos liberals i les seves regles de joc. La majoria o, més ben dit, el bloc majoritari d’afinitats minoritàries que funcionen sota la lògica amic-enemic, s’ha convertit en el principi de legitimitat irresistible. Fins al punt que es creu amb el dret de no respectar la minoria ni admetre com a pressupost ètic que l’exercici del poder que té a favor seu no es basa en la prioritat estratègica d’obstaculitzar la lògica de l’alternança. Que és, com defensava Kelsen a Esencia y valor de la democracia, la possibilitat sistèmica natural en què es fonamenta el liberalisme i la que defineix el sentit del funcionament mateix de la democràcia.
Per això no ens ha d’estranyar que el populisme es vagi obrint camí en la institucionalitat democràtica. Cada vegada són més les institucions que s’inclinen, amb molt poques excepcions entre els poders de l’ Estat també, cap a pronunciaments que comprometen el principi liberal d’interdicció de l’arbitrarietat. No només perquè incorren en pràctiques típiques de desviació de poder, sinó perquè el comportament dels seus membres o titulars adquireixen tics personalistes que confonen el que fan en les institucions amb el que són fora d’elles. Un fenomen d’apropiació personal d’aquestes que altera el servei a l’interès general per al qual van ser dissenyades.
Amb el populisme entre nosaltres, s’han erosionat els contrapesos liberals i les seves regles de joc
En fi, un no parar de dinàmiques populistes del qual tampoc no en són aliens la majoria dels mitjans de comunicació, atès que, a l’haver de competir amb les xarxes socials a l’hora de captar audiències al preu que sigui, obliden el seu compromís liberal amb el foment d’una opinió pública informada i plural.
Insisteixo que a Espanya no som davant un populisme inassumible i asfixiant, sinó davant comportaments populistes que han arrelat en la pràctica totalitat dels nostres partits i dels polítics. Així com dels mitjans de comunicació, de molts dels prescriptors d’opinió i, per descomptat, de les xarxes socials i de la societat mateixa.
Crec que vaig ser una de les primeres persones que van alertar sobre el fenomen populista al nostre país. Encara era al govern d’Espanya quan vaig publicar Contra el populismo. Va ser el 2017 a través d’un diagnòstic primerenc de la situació que després el pas del temps ha anat confirmant. Després, he aprofundit en la diagnosi populista i la seva connexió amb la revolució digital a través de diversos assajos successius. El 2019 amb Ciberleviatán. Després, amb El liberalismo herido el 2021 i, ara, recentment, amb Civilización artificial el 2024. Tanmateix, crec que sobren els diagnòstics sobre el populisme. El que toca és pensar com es pot neutralitzar o com s’hi pot conviure si ja no hi ha marxa enrere. O encara millor, com se’l pot reconduir cap a una transformació virtuosa. M’hi dedicaré en els pròxims lliuraments d’aquesta Pell de Brau.
Lee tambiénEducar per a la IA
Cordó sanitari, liberalisme i democràcia
