El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), reunit en un ple ordinari, va decidir dimecres acordar la convocatòria d’un total de 51 places de la cúpula judicial. Aquesta operació ha de permetre cobrir una mica menys de la meitat dels 111 llocs de treball vacants en els alts tribunals, conseqüència de la paràlisi soferta pel CGPJ al llarg dels cinc últims anys, en els quals els seus membres van estar en funcions després d’haver expirat el seu mandat, i per tant incapacitats per efectuar nomenaments, base de la renovació imprescindible per al bon funcionament dels tribunals i, per tant, de la justícia en general.
Les convocatòries que van rebre dimecres llum verda afecten 16 places de magistrat al Tribunal Suprem –onze a la Sala Contenciosa Administrativa i cinc a la Sala Social–. També a l’ Audiència Nacional, començant per la presidència i continuant per les de les sales Penal, Social, Contenciosa Administrativa i d’Apel·lació. També es van convocar les places de la presidència de l’ Audiència Nacional i les de cinc tribunals superiors de justícia, incloent-hi el de Catalunya, i les de deu audiències provincials, entre les quals les de Barcelona y Girona.
El que en circumstàncies normals hauria de ser, més que una notícia periodística, una expressió del bon funcionament requerit de les institucions, es converteix, en el present cas del CGPJ, en una molt bona notícia per a tot el país. Ho és per la seva pròpia naturalesa, atès que acredita l’operativitat institucional. I ho és, en especial, perquè s’ha fet esperar llargament i excessivament, de manera a totes llums totalment injustificable.
Passat el llarg bloqueig, l’òrgan de govern dels jutges convoca un total de 51 places
L’anomalia que s’ha viscut a Espanya, a causa del bloqueig del CGPJ, ha estat de grans proporcions. El fet d’estar un lustre sense capacitat per procedir de manera regular a renovar-lo ha tingut conseqüències pernicioses. La més greu de totes ha estat d’ordre reputacional: la pèrdua de prestigi davant el conjunt de la societat, a la qual li ha resultat molt difícil d’entendre i admetre que un instrument cabdal de l’ Estat, com és l’administració de justícia, es veiés afectat d’aquesta manera. Però, òbviament, aquesta no ha estat l’única conseqüència. En un país com el nostre, on la lentitud de la justícia, sovint relacionada amb la seva infradotació, ja és un problema crònic, aquesta dificultat per renovar el CGPJ ha tingut infinitat de conseqüències concretes que afectaven nombrosíssims casos.
La notícia d’ahir obre nous horitzons. Però amb això no n’hi ha prou: cal continuar avançant sense pausa cap als esmentats horitzons. En primer lloc, dinamitzant les convocatòries de les 51 places anunciades ahir i iniciant com més aviat millor el procés per normalitzar la situació pel que fa a les 60 places que també s’han de renovar i per a les quals de moment encara no s’ha formalitzat la convocatòria pertinent. I en segon lloc, revisant en la mesura necessària els recursos disponibles per a la justícia, ara insuficients respecte a personal i mitjans.
Problemes com el dels delinqüents multireincidents, per posar un exemple, enfonsen les seves arrels en determinades situacions socials. Però el fet que rebin el demorat tracte judicial que reben, així com els càstigs que aquest tracte propicia, sovint poc dissuasius, té a veure amb l’ordenament legal i, també, amb l’escassetat de jutges per jutjar amb la diligència deguda els casos que es van presentant.
La falta de recursos humans i materials frena el funcionament de la justícia
L’administració de justícia és un dels pilars de l’ Estat. Per tant, és indispensable que funcioni de la millor manera possible, que s’evitin tant sí com no els bloquejos, i en particular els que poden estar relacionats amb motivacions de caire polític. També, com ja s’ha apuntat més amunt, que disposi de prou mitjans per exercir la seva tasca en les condicions més pertinents.
Pot entendre’s que conjunturalment la justícia pateixi alguna mena de retard en l’execució dels seus deures. Però seria molt convenient que no tornés a ocórrer mai el que ha passat aquests darrers cinc anys a Espanya, fins al mes de juny passat, quan per fi els dos grans partits van acordar la renovació del poder judicial. És a dir, no s’hauria de tornar a repetir un període en què el bloqueig era la situació més habitual. I en què el funcionament d’un aparell judicial perfectament facultat, un objectiu totalment lògic, semblava inabastable.