L’encant dels dies plàcids

Cap de setmana tranquil per la causa culer. A les obres del Camp Nou no hi ha hagut cap batalla campal entre treballadors. A Mont­juïc, l’equip va guanyar contra un Sevilla desactivat per una empenta arbitral d’aquelles que no ens agraden quan la patim i l’eficàcia vertical d’un Barça tan determinat que va poder recuperar alguns lesionats i dosificar les forces de cara al partit contra el Bayern. Miquel Barceló ha sobreviscut als comentaris sobre el cartell commemoratiu del 125è aniversari del club. Fins i tot la trobada privada entre Flick i Xavi ha desactivat l’excés de verí ambiental i de llegendes sobre el caïnisme nostrat.

I en l’àmbit institucional? L’as­semblea de compromissaris viu un procés de decadència que anuncia la imminent mutació d’un format que només interessa els culers condemnats per una obsolescència melancòlica. L’asèpsia telemàtica ha mutilat l’element més rellevant d’aquest ritual: el factor humà, devaluat per una graella d’intervencions sense cafeïna ni gluten. En l’era presencial, l’assemblea servia per analitzar les constants vitals del club i el situava en una realitat poc elitista, imprevisible i contradictòria. Una realitat que mantenia la idiosincràsia reconsagrada del club amb rampells de grandesa (el voluntarisme, la solemnitat de l’escenificació, la singularitat litúrgica) i d’informalitat que relativitzaven el discurs oficial.

El discurs oficial el va assumir, com ja és habitual, el president Laporta

El discurs oficial el va assumir, com ja és habitual, Joan Laporta. Sense baixar de l’autocar, el president va tornar a fer una exhibició de carisma recreatiu, fidel a una filosofia que entén que per canviar el món és important no amoïnar-se gaire per la diferència entre realitat i ficció. El sobrevalorat ­soroll provocat per les cacofonies opositores va ser silenciat per l’evidència d’una participació cada vegada més virtual. Que Laporta admetés que no suporta l’estridència facinerosa de les celebracions a l’estadi i alhora contracti especialistes a perpetrar-la retrata el criteri del personatge. El tresorer Ferran Olivé, en canvi, va assumir el paper del que en cinema es coneix com a secundari “lladre d’escenes”. Potser perquè és cirurgià, va merèixer un Gaudí al contrast entre la rauxa que defineix Laporta (i el seu seguici) i el seny d’algú prou precís per, sense que li tremoli el pols, convèncer l’auditor que l’auditoria no és una ciència exacta (i aleshores què és?).

Com a revulsiu contra el sopor assembleari, va intervenir l’economista Xavier Sala i Martín. Virtuós d’una lògica que, aplicada al Barça, és menys convincent que quan explica la fiscalitat, va reforçar el diagnòstic complaent de la cerimònia. La seva aportació obre una via per futures assemblees: el ­comodí de l’expert. És un recurs que hauria de permetre que intervinguessin especialistes en, per exemple, jocs de mans o pseudologia fantàstica (altrament coneguda com a mitomania). Les tradicionals intervencions del ­president Joan Gaspart? Potser sí que, d’entrada, poden semblar carregoses, però ens ajuden a no oblidar d’on ­venim, quina mena de tribu som i cap on anem.