“M’he donat temps perquè brotessin les llàgrimes”

Enterrar un fill és, per definició, una cosa antinatural, encara que sigui només per una qüestió
cronològica. Per això és una qüestió tan extremadament difícil d’assumir quan passa. En aquella tessitura s’ha vist Francesc Torralba (Barcelona, 1967). Filòsof i teòleg, va veure com el seu fill Oriol (26 anys) moria l’agost del 2023, quan tots dos feien una ruta pels Picos de Europa. A No hi ha paraules ( Ara Llibres), que acaba de veure la llum, reflexiona sobre la seva tràgica experiència.

El primer que es troba el lector és el relat dels fets que van esdevenir aquell fatídic 14 d’agost. Aquell dia, l’Oriol i ell volien fer l’excursió reina de l’estiu. Tots dos gaudeixen de la travessia i els paisatges. Tot i això, hi ha un moment, ja a la ­tarda, en què es perden. L’ Oriol es posa nerviós: ha estat ell qui ha organitzat l’excursió i és molt metòdic. El seu rellotge intel·ligent no té cobertura. Decideixen desfer els últims 200 metres que han fet de baixada per veure si troben algun senyal, però no el troben. Opten llavors per descendir ­altra vegada. L’Oriol ho fa molt ràpidament, en direcció al riu Cares, per recuperar el temps perdut. Hi ha un moment en què gira a l’esquerra i el seu pare el perd de vista. Aquest últim crida el seu nom, però no hi ha res­posta. De sobte, sent un fort cop, com si un sac hagués impactat contra el terra des de força altura. Es comença a posar nerviós.

Entre altres coses, afirma que li han canviat les prioritats: “El que és urgent perd significat”

Es disposa a descendir per buscar-lo, però el pendent és molt vertical. Arriba a la soca d’un arbre i allà s’atura. S’adona que no pot ni continuar avançant ni retrocedir. Serà un excursionista qui, veient la situació, anirà fins a Caín per avisar els serveis de rescat.

Unes hores després, Torralba sabrà que el seu fill no ha sobreviscut a la caiguda. Ara li toca tornar a casa sol i explicar-ho a la família.

Raona al llibre que les paraules semblen insuficients per exterioritzar el que un sent davant una cosa així. Hi ha altres vies per fer-ho. “No m’incomoda dir-ho ni m’avergonyeix: m’he donat temps per plorar, tot i que ho he fet en l’àmbit de la privacitat”, escriu.

Plorar és alliberador –reflexiona en un altre punt del text–, però riure també. “Hi ha moments de parèntesi per riure que en cap cas no han de ser censurats o prohibits i no ens hem de sentir culpables, perquè atenua l’abatiment”.

Entén que el dol “no consisteix a acceptar les pèr­dues que experimentem al llarg de la vida, sinó a viure serenament amb les absències dels que ens han deixat”.

Davant un esdeveniment d’aquest tipus, el més normal és que canviïn les
prioritats. “El que abans
consideraves transcendent passa a un segon pla: feina, reconeixement, èxit, diners, fama...”. En lloc d’això, un s’instal·la –diu Torralba– en un serè “m’és igual”. “No vol dir sucumbir al cinisme, però sí a un sa relati­visme. Les coses es posen al seu lloc. El que qualificàvem de greu deixa de ser-ho. O el que con­sideràvem urgent perd aquest significat”. I sentencia: “La distinció entre el que és relatiu i el que és transcendent és justament la saviesa”.