Aquesta setmana ha visitat Barcelona un grup de corresponsals estrangers amb base a Madrid. Els convidava Turisme de Barcelona perquè visquessin de prop la Copa de l’Amèrica i la biennal d’art Manifesta. Més enllà de la impressió que els puguin haver causat aquests esdeveniments, a partir d’una llarga conversa mantinguda amb ells es desprèn una conclusió clara: la constatació que l’alta tensió política dels últims anys, present tant en els mitjans com al carrer, s’ha dissipat com la boira i ha deixat espai a altres debats més productius, com ara la conveniència d’ampliar el Prat o no, el finançament singular, el moment cultural de la ciutat, la difícil digestió del turisme o, fins i tot, si pagava la pena portar a les nostres aigües la Fórmula 1 del mar.
El postprocés es viu amb més tensió a Madrid, convertida en caldera de crispació política, que a Catalunya mateix. Aquí amoïna molt la falta d’habitatge assequible i les seves derivades demogràfiques i urbanístiques, un problema amb un gran potencial desestabilitzador, però és indubtable que el clima polític català tendeix a temperar-se. En aquest context, fins i tot s’ha animat a tornar alguna de les milers d’empreses que el 2017 es van emportar la seu social a llocs amb més seguretat jurídica, una fugida de capital de què Catalunya trigarà molt a recuperar-se, si ho arriba a fer algun dia.
Amb el replegament –ni que sigui temporal– de les tensions polítiques identitàries, Barcelona està ara en disposició d’afrontar el repte de recuperar un pols polític global que va anar perdent com a conseqüència del procés, però també per equivocacions i deixadeses pròpies.
Casa Àsia espera desde fa anys el trasllat a Pedralbes i Casa Amèrica malviu en un entresol
La seva principal carta, i també la més infrautilitzada, és la Unió per la Mediterrània (UpM), una institució de diplomàcia pública amb seu en una ala lateral del palau de Pedralbes des que es va crear, el 2008. És una organització que durant gran part de la seva trajectòria s’ha mantingut hibernada, i ha reaparegut en l’escena pública en ocasions comptades. Això no vol dir, alerta, que l’equip del secretari general, el diplomàtic egipci , no desenvolupi una activitat diplomàtica intensa entre bastidors, amb més de trenta reunions anuals de diversos nivells.
El palau de Pedralbes, seu dela UpMi en el futur, de CasaÀsia
La UpM s’ha de continuar oferint com un fòrum per a la pau a la regió, encara que sigui poc assenyat esperar resultats a curt termini en aquest sentit, ja que la seu se situa en un país, Espanya, envers el qual els actuals dirigents israelians no senten cap simpatia.
Però hi ha múltiples fronts en què es pot avançar per contribuir a un diàleg polític. A més, l’anomenat Procés de Barcelona (el marc en què va néixer la UpM) es referia també a qüestions de desenvolupament econòmic, de drets humans o d’intercanvis culturals que poden servir d’argument per donar un nou impuls a la institució. Caldria afegir a aquesta llista l’actual crisi migratòria i els efectes del canvi climàtic a les dues ribes. Són temes que per la seva magnitud justifiquen una actitud més proactiva de la UpM, una decisió que depèn sobretot del Govern espanyol.
La UpM reapareixerà el dia 28 en una cimera, però la seva feina hauria de tenir més visibilitat
No hi ha cap altre fòrum públic que reuneixi els països de la UE amb els del sud i l’est de la Mediterrània. D’aquí la rellevància de la UpM. Aquesta es tornarà a posar de manifest el dia 28 d’aquest mes, quan es reuneixi el novè fòrum regional de l’organisme amb el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, exercint d’amfitrió. Hi ha 43 estats convidats, tot i que no és previsible que comparegui un dels més rellevants de l’actual escenari geopolític, Israel, que ja es va abstenir d’assistir-hi el 2023.
Sobre el terreny, tot està a favor de l’intent de reactivar la UpM: un ministre d’Exteriors que empatitza amb Barcelona i Catalunya; un alcalde, Jaume Collboni, que sempre s’ha manifestat a favor de rellançar aquesta oficina i, des de fa uns mesos, un president de la Generalitat que no tindrà cap inconvenient a col·laborar amb el Govern de Pedro Sánchez per avançar en aquesta mateixa direcció.
De fet, l’equip de ja treballa amb l’objectiu que la Generalitat s’impliqui més que en el passat en aquesta institució. El nomenament de Jaume Duch com a conseller d’ Unió Europea i Acció Exterior pot ajudar a enfortir aquesta aposta.
L’actual alineament polític a Barcelona i Madrid hauria d’afavorir un rellançament
Si la UpM ha estat víctima del desinterès d’alguns responsables polítics tant a Madrid com a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, en el cas de Casa Àsia i Casa Amèrica Catalunya, dues institucions de diplomàcia pública, cal parlar de desídia. Si no, no es comprèn que les dues cases continuïn situades en immobles que les desmereixen.
Casa Àsia, després d’un pelegrinatge absurd per seus provisionals, ocupa ara uns locals de mida reduïda en ple Raval, en espera del seu trasllat definitiu al palau de Pedralbes, on hi ha la UpM. Les obres de condicionament del seu nou espai es poden licitar ben aviat, però no seria sobrer que la institució pogués mantenir com un satèl·lit la seva actual seu del carrer Elisabets, un entorn on ha encaixat molt bé. I que està al costat del Cidob.
Mentrestant, Casa Amèrica Catalunya malviu en un entresol de l’ Eixample en espera d’una destinació millor. La institució treballa a ple ritme, però és difícil justificar l’aposta barcelonina per establir ponts més sòlids i fluids amb Amèrica Llatina si a la que hauria de ser la “casa comuna” s’hi accedeix com si s’anés a la consulta d’un osteòpata o a la gestoria del barri.
