Israel ha guardat el cadàver de Yahya Sinwar en un lloc secret. Serà moneda de canvi quan les armes callin. Algun dia callaran. Totes les guerres acaben, però aquesta encara no. Els enemics van reiterar ahir que continuen lluitant i ho van reiterar amb la retòrica guerrera que apel·la a Déu i a l’orgull, al victimisme i al caràcter existencial del conflicte.
La caiguda en combat del líder de Hamàs no és, de moment, “l’oportunitat per a la pau” que veu el president dels Estats Units Joe Biden. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que ahir es va reunir amb el gabinet de guerra abans de celebrar el sàbat, considera que “la feina encara no està feta” i que, “amb l’ajuda de Déu”, Israel derrotarà l’ Iran. “Estem davant una gran oportunitat per frenar l’eix del mal i crear un futur diferent”, va assegurar.
Els enemics d’Israel van replicar la salva dialèctica amb la munició de sempre. L’ Iran va dir que “l’esperit de resistència es veu reforçat” amb la mort de Sinwar i una cosa molt semblant va manifestar Hamàs. “ Continuarem
en la lluita fins a l’establiment d’un Estat palestí a tota la terra palestina amb capital a Jerusalem”, va manifestar Khalil al-
Haia, un dels líders del grup armat a Gaza. Hizbul·lah, per la seva banda, va anticipar “una nova escalada” en la lluita que manté amb Israel al Líban.
L’exèrcit israelià, per la seva banda, va reforçar ahir les seves posicions a Jabalia (Gaza), va mobilitzar una divisió més destinada al front nord i va mantenir els plans de bombardejar la República Islàmica.
Netanyahu i els seus aliats d’extrema dreta creuen que han d’aprofitar el seu avantatge estratègic abans que el 5 de novembre els nord-americans puguin elegir Kamala Harris.
Els israelians partidaris d’estendre la guerra fan servir símils líquids, parlen de plastilina, com si les terres, les fronteres i les societats d’aquesta regió fossin una massa que poden manipular a favor seu. Plantegen canvis de règim a l’ Iran, Síria i el Líban.
Els nord-americans es van creure igual d’omnipotents el 2003, quan van envair l’ Iraq. Van enderrocar l’autòcrata i van instaurar un nou règim. L’ Iraq havia de ser la primera fitxa a caure d’un dòmino que substituiria les dictadures per democràcies afins als interessos d’ Occident. Sis mesos després de la invasió, l’1 de maig del 2003, a la coberta del portaavions Abraham Lincoln , el president George W. Bush va anunciar que la missió s’havia acomplert. L’exèrcit dels Estats Units, però, encara va lluitar a l’ Iraq durant vuit anys més.
Israel vol aprofitar el seu avantatge estratègic abans de les eleccions als Estats Units
Poc després de la tragèdia del 7 d’octubre, Biden va aconsellar a Netanyahu que no cometés l’error dels EUA a l’ Iraq i durant l’últim any ha intentat en va limitar la guerra i pactar una treva. Netanyahu no li ha fet cas i Biden no l’ha pressionat prou.
Els Estats Units tenen un poder enorme sobre un Israel, que necessita les seves armes i diners per sobreviure. Reagan, per exemple, va retenir el lliurament de caces F-16 perquè no aprovava el curs de la guerra al Líban i Bush pare va bloquejar 10.000 milions de dòlars en ajuda militar per frenar els assentaments a Cisjordània.
No ha estat fins aquesta setmana que Biden ha agafat el mateix camí. Va advertir Netanyahu que, si no permet l’entrada d’aliments i medecines a Gaza, no li lliurarà més armes, i poc després d’aquesta amenaça Israel va facilitar l’entrada al nord de Gaza del primer comboi en dues setmanes.
Netanyahu, però, pensa com Golda Meir el 1973, és a dir, que els jueus, havent sobreviscut la Xoà, poden fer el que vulguin.
La revenja ( nekama en hebreu) dicta l’estratègia política i militar, plans com l’anomenat “dels generals”, que consisteix a assetjar el nord de Gaza, apressar la població que se’n vagi i matar de fam i foc els que es quedin.
“La guerra és paciència i perseverança”, ha afirmat el messiànic ministre de Finances Bezalel Smotrich, mentre que el seu
aliat supremacista Itamar
Ben-Gvir, ministre de Seguretat, ha dit que “és hora d’estrènyer el coll” de Hamàs “ fins a la seva derrota total”.
La victòria definitiva és la meta metafòrica que s’ha marcat el Govern israelià, la formulació que li permetrà lluitar sempre.
Netanyahu aspira a transformar l’Orient Mitjà com ho va intentar Bush el 2003 envaint l’Iraq
L’única totalitat inqüestionable, però, és la mort i a l’ Orient Mitjà el final de la vida té una utilitat política enorme. La Xoà la té per a Netanyahu, i el martiri, per als terroristes.
“El nostre destí ens ofereix
dues sortides bones: la victòria o el martiri”, va manifestar ahir Bassen Nain, cap de política i
relacions internacionals de Hamàs. “Matar els nostres líders
–va afegir– no suposa el final del moviment o de la lluita del poble palestí”.
Sigui qui sigui qui assumeixi el lideratge, Hamàs no es mou. Manté la seva estructura política a Istanbul i Doha. El finançament flueix i la disciplina es manté en una organització habituada a reemplaçar líders.
La població civil a Gaza i el Líban, així com els ostatges jueus en poder de Hamàs, continuen sent, mentrestant, les víctimes principals del joc de trons entre capitals.
Hamàs no capitula i l’exèrcit israelià no afluixa. El clamor de la societat israeliana per una negociació que aconsegueixi l’alliberament dels segrestats va tornar a estavellar-se ahir contra el mur del Govern. Netanyahu només negociarà una treva limitada i,
en cap cas, una retirada. Hamàs insisteix que sense un alto el
foc permanent i el replegament total d’Israel a Gaza no hi haurà intercanvi d’ostatges per presos palestins.
La treva i la tornada del centenar de segrestats iniciaria a Israel la revisió dels errors que van conduir al 7 d’octubre i Netanyahu, que ha aconseguit una gran victòria política amb la mort de Sinwar, encara necessita més triomfs per revertir la sospita que n’és el principal responsable.
Netanyahu creu que està guanyat i el mateix pensa Hamàs. Cada dia de resistència davant un enemic superior és un triomf pel grup armat i cada dia amb superioritat militar ho és per Israel.
Netanyahu necessita més triomfs per revertir la sospita que és el principal responsable del 7-0
Cap exèrcit no abaixa les armes quan creu que la victòria és a prop, encara que la realitat demostri que és molt lluny.
