En Jibril és alt i corpulent i
té la pell clara, els ulls blaus i els cabells vermells. Podria ser un jueu asquenazita, però és palestí i viu a Tulkarem, ciutat als peus de les muntanyes de Samaria, a tocar d’Israel i amb dos camps
de refugiats que són memòria i resistència.
En Jibril no es diu Jirbil. “En aquests temps val més no dir res sobre un mateix”, m’explica en un cafè del centre de la ciutat. Desplega el diari Al- Quds i a la portada hi ha l’atac de Hizbul·lah contra la brigada Golani al nord d’Israel i l’incendi de diverses tendes a tocar de l’hospital Màrtirs d’ Al-Aqsa a Gaza.
Els quatre soldats israelians morts i els seixanta ferits surten a dalt de tot. Enmig de la pàgina, la fotografia que il·lustra el bombardeig a Gaza, els cinc morts i les desenes de ferits entre les famílies que dormien en tendes de campanya.
La mort va sacsejar els israelians i els palestins diumenge a última hora i dilluns al matí. Quan ens trobem per fer un cafè, en Jibril no tenia cap mena de dubte d’on era el bé i el mal, del que havia de fer i no havia de fer. “No ens queda cap més remei que defensar-nos amb tot per recuperar la dignitat”.
El trànsit i la bullícia de la gent desordenaven els carrers de
Tulkarem. La densitat del comerç, de l’anar i venir de tothom alhora, s’agreujava amb el deteriorament de gairebé tot el que és públic.
Els buldòzers D9 de l’exèrcit israelià han rebentat l’asfalt de molts carrers, han destruït rotondes i han demolit estàtues. El pal gegant que hi ha al costat del mur de separació no té bandera. La destrucció és més gran als camps de refugiats, el de Tulkarem i el de Nur Xams, a pocs quilòmetres del centre. Els D9 han enderrocat els pals de llum, han trencat les canonades de l’aigua i han demolit les façanes de molts habitatges i comerços.
A Tulkarem i a Jenín hi ha els principals nuclis de la resistència armada palestina.
Els guerrillers són joves. Van armats amb fusells M-16 i artefactes explosius de fabricació casolana. Els carrerons dels camps són el seu terreny. Coneixen cada racó i tenen el suport gairebé unànime de la població.
L’exèrcit els ataca des de l’aire, amb avions i drons. Divendres va rebentar el vehicle en què anava l’últim líder de la Gihad Islàmica a Tulkarem, un jove de 20 anys, reemplaçament de l’anterior cap, abatut a l’agost. “Es deia Muhammad Abdal·lah –explica en Jibril–. Tenia 20 anys i segur que un altre jove ja ocupa el
seu lloc”.
En Jibril ja no és jove. Aviat
farà 50 anys. Té tres fills i
no s’hauria pensat mai que arribaria a justificar la resistència armada. Es pregunta: “Quina alternativa ens queda?”. I respon
amb una altra pregunta: “Com recuperarem la dignitat si no és per la força?”.
La meitat dels palestins pensen el mateix. L’últim sondeig del Centre Palestí d’ Anàlisi i Política ho indica. El suport a les armes és més gran a Cisjordània, però a Gaza augmenten els partidaris de la negociació.
“Hi ha molts israelians bons, però callen; no s’aixequen contra la injustícia que ens causa el seu Govern”
En Jibril no creu que a Israel li interessi negociar res. “Vol ocupar les nostres terres i sotmetre’ns. Els acords d’Oslo no només van fracassar perquè exigien molt als palestins i molt poc als israelians, sinó, sobretot, perquè els israelians no van complir mai amb el que s’havia pactat”.
Ens acabem el cafè i pugem al seu cotxe. Avancem a poc a poc, passem davant del camp de Tulkarem i arribem fins a Nur Xams.
Tots dos han patit diversos atacs de l’exèrcit israelià l’últim any. A principis de mes, un míssil llançat des d’un avió va ensorrar un edifici de tres plantes al camp de Tulkarem. A la planta baixa hi havia un cafè molt freqüentat llavors. Van morir 18 persones, almenys dos nens. L’exèrcit israelià va assegurar que hi havia terroristes.
El registre d’atacs és llarg, i el de víctimes, molt més. “Han mort desenes de joves, però per molts més que en morin, no es rendiran mai”, afirma en Jibril. “És impossible, com també ho és que abandonin els camps”.
Unes deu mil persones viuen en cadascun d’aquests camps. “Viuen aquí i lluiten des d’aquí perquè tenen raó i el patiment els porta a l’acció armada. Lluiten per tot el que han patit des de la creació d’Israel el 1948”.
Li pregunto si creu que aquests guerrillers assassinarien dones i nens, com Hamàs el 7 d’octubre, i es nega a acceptar que aquestes atrocitats hagin passat. “És propaganda israeliana. L’islam prohibeix matar els innocents, i això ho saben molt bé els guerrillers de Hamàs”.
Escolto en Jibril i penso en els israelians que m’asseguren que el seu exèrcit no mata dones ni nens, com la guerra s’obre pas gràcies a la ceguesa dels uns i els altres.
En Jibril era un nen a finals dels anys vuitanta, quan va esclatar la primera intifada. Recorda que abans d’aquest alçament popular anava amb bicicleta fins a la platja. “És allà davant”, assenyala des de la terrassa d’un
edifici alt. Amb prou feines hi ha 15 quilòmetres des de Tulkarem al mar.
“Per nosaltres no era un món just perquè allà hi havia Israel, però crèiem que la convivència era possible. No hi havia mur de separació i els israelians venien a comprar perquè les coses aquí eren més barates”.
Però aleshores les coses van
començar a anar malament de debò i en Jibril recorda Yitzhak Rabin, el primer ministre assassinat. “El va matar un fanàtic
instigat pels que ara governen
Israel”.
El magnicidi va ser el 1995, dos anys després d’Oslo. “Era un home bo –afirma en Jibril–. Hi ha molts israelians que són bons, però callen. No s’aixequen contra la injustícia que el seu Govern causa als palestins i, de retruc, també a ells”.
“No ens queda cap més remei que defensar-nos amb tot per recuperar la dignitat”
En Jibril no és religiós. No parla des de la ira de Déu, però tampoc des de la compassió. “Odio Israel per tot el que ens fa. L’odio perquè m’ha ensenyat a odiar com pensava que no era possible. L’altra nit vaig sortir al carrer a veure els coets iranians que queien del cel. Me’n vaig alegrar, i aquesta alegria em va fer ràbia. Aplaudia i plorava”.
A en Jibril se li neguen els ulls, em mira i diu: “Veus en què m’he convertit?”.