En el passat, la poesia arribava a Barcelona en un vaixell. Pere Gimferrer explica que el 1968 va conèixer personalment Octavio Paz quan Paz va desembarcar al Moll de la Fusta procedent de l’ Índia. “En un cafè proper l’esperaven també Carlos Fuentes i Gabriel García Márquez; aquella nit vam acabar a casa de Jaime Gil de Biedma, que va organitzar un sopar”, va recordar divertit a La Vanguardia . Altres figures de la cultura, com ara Pablo Picasso (el 1895) o Mario Vargas Llosa (el 1958), van descobrir també la ciutat a partir dels molls. Eren altres temps. Ni millors, ni pitjors, sinó diferents.
Avui les celebritats aterren a l’aeroport del Prat i el primer que veuen des del taxi és el paisatge industrial del Baix Llobregat. Els que arriben amb vaixell arriben a bord d’un ferri o enrolats en un creuer que els injecta a la ciutat a través de la Rambla, un passeig que, en aquestes circumstàncies, acaba convertit en un tsunami humà.
Serà molt difícil fer passar per l’adreçador del decreixement aquestes ciutats flotants
Sense que pugui descartar-se que camuflats entre el passatge d’un creuer viatgin futurs Nobel de Literatura, el cert és que el creuerista és avui un visitant impopular. Personifica el malestar de la ciutat amb la sobreexplotació dels recursos veïnals per part de la indústria turística. Perquè la seva presència és la més evident i també la més invasiva. Per això, ara s’hi vol posar límits.
El problema és que no serà fàcil, almenys a curt termini, fer passar per l’adreçador del decreixement a aquestes autèntiques ciutats flotants. La idea que cal posar fre al turisme, ja la comparteixen amplis sectors de la ciutat (incloent-hi l’Ajuntament), i en totes les hipòtesis de futur se situa com a prioritat limitar els creuers de pas per Barcelona. Però hi ha contractes vigents amb les operadores marítimes que cal respectar, i fins i tot dues noves terminals marines en construcció. De manera que hi ha creureisme per a una estona llarga.
Una ciutat flotant amarrada al port vista des de dalt de Montjuïc
Una mesura pal·liativa a ulls de la ciutadania, mentre es negocia la reducció a llarg termini del nombre de creueristes, seria vehicular part dels diners que guanya el port de Barcelona amb aquest tipus de passatge (van ser 3,5 milions de persones el 2023) cap a projectes culturals de què pugui gaudir tota la ciutat. En realitat, ja es treballa en aquest sentit. El port està a punt d’estrenar un singular espai expositiu als antics coberts del Moll Oriental: un autèntic regal per a una Barcelona necessitada d’aquesta mena d’equipaments.
Però hi ha un projecte previst en l’àmbit portuari que podria convertir-se en l’autèntic referent d’aquesta política de compensació per les molèsties del turisme, que és la construcció d’una segona seu del Liceu en l’àmbit del port, el que ja s’anomena el Liceu Mar. El projecte encara està verd. La idea original d’ubicar-lo a l’edifici de l’ IMAX ha evolucionat i ara s’estaria buscant un altre emplaçament, no necessàriament al mateix entorn del Maremagnum, per la qual cosa el concurs arquitectònic encara està en fase de preparació. Es tractaria d’una sala amb capacitat per a 900 persones on es programarien espectacles d’òpera de nou format i dansa.
En el cas que prosperi la idea d’emular òperes portuàries com ara les de Sidney, Trieste, Gènova, Niça o Hamburg i s’obri així un Liceu d’avantguarda al costat del mar, al port de Barcelona ( pendent del relleu de Lluís Salvadó com a president) se li presentarà una ocasió d’or per blanquejar la seva política de promoció dels creuers, més allà de la pujada d’impostos que prepara l’Ajuntament.
Una fórmula seria convidar el port a pagar la festa del nou Liceu; és a dir, que assumeixi el cost del nou equipament (en solitari o amb aportació d’altres administracions) i el llogui després al Gran Teatre perquè hi desenvolupi aquesta programació que ha de ser complementària de la seu principal. En una sala on les sirenes dels vaixells i el grall de les gavines es coli de manera natural en un muntatge de, posem-hi, L’holandès errant , sense necessitat d’encarregar-los a l’especialista en efectes de so.
