Per Setmana Santa algunes famílies animaven els seus nens a produir soroll amb una matraca i espantar els jueus des del balcó: “ Nens, a matar jueus!” . La matraca és un aparell de fusta amb un torniquet que quan gira provoca un espetec escandalós. Els xavals es divertien donant la llauna amb la seva matraca, paraula que, igual que carraca, imita quan es pronuncia aquell mateix soroll. Al poble toledà de Quintanar de la Orden se celebra cada Dimecres Sant sota la lluna plena la processó de les Carraques. Són màquines de l’ altura d’un home, empeses per penitents, i que al rodar les seves aspes contra un ressort de metall provoquen un terrabastall com el de la cridòria dels que van condemnar Jesús.
Per a l’imaginari popular, els jueus van matar Crist. Felisa, una bona dona que cosia en cases de Barcelona, va sentir una de les seves patrones dir-li que Jesús era jueu. Ella va aturar les seves puntades i va exclamar, espantada: “Això no pot ser, senyora! Jesucrist, jueu!”. Sí, Crist era jueu i de la família de David. Cristians i jueus saben que Israel era la seva terra. I tots invoquen Déu com el Déu d’Israel. El nom d’aquesta nació es repeteix als Salms , plens de bellesa i humanitat. Al recitar el De Profundis , que va inspirar Dostoievski i Oscar Wilde, es nomena els temples cristians a Israel.
“Israel”, un nom als llavis, sigui per a la religió, la literatura, la ciència, la filosofia, la política. I per no oblidar l’ Holocaust. Als anys quaranta i cinquanta del segle passat els quibuts israelians, on es vivia el socialisme autogestionari, van atreure molts joves occidentals. Però, com dir avui el nom d’Israel? Després de la guerra de Netanyahu, amb milers de víctimes civils, els defensors d’Israel, i no necessàriament d’aquesta guerra, són tinguts per sionistes i genocides. I els seus adversaris, i no per això enemics del poble israelià, són titllats d’antisemites i terroristes.
Que difícil pronunciar avui el teu nom, Israel. Com arriba la guerra a cridar i fer emmudir, a silenciar la paraula! Avui paguen palestins, libanesos i sirians per l’expansionisme de l’Estat d’Israel i la minoria ortodoxa. Però paguen també els mateixos israelians, més exposats, més incompresos, menys estimats. I tot, sense raó. Alguns, a la processó de les Carraques, no associaran la rude matraca amb la condemna de Crist, sinó amb la mort física d’àrabs i la mort moral i física d’israelians. Totes dues inútils. El De Profundis acaba demanant a Jahvè que “redimeixi Israel de totes les seves culpes”.
Lee también
