La indústria europea no passa la ITV

Si vol conèixer com ha funcionat la indústria europea l’últim mig segle, una de les coses que ha de saber és que Matías Carnero, president del comitè d’empresa de Seat, va ser nomenat el 2021 membre del consell de supervisió de Volkswagen, un dels primers grups industrials del continent. Havia entrat a la companyia amb 19 anys, es va afiliar a la UGT tres anys més tard i poc després ja era al comitè d’empresa.

El consell compta amb vint membres, la meitat dels quals, treballadors (set del grup i tres pel sindicat IG Metall). La resta són alts executius i accionistes. El Consell és el màxim òrgan de control en el repartiment de les inversions, l’estratègia i el nomenament de directius. Els executius del grup viuen a Hannover, però per a les grans reunions, es desplacen a l’anodina Wolfsburg, 120.000 habitants, seu i cor industrial de Volkswagen.

El model de cogestió alemany neix de l’obsessió per la pau social en un país preocupat pel seu passat. I la predilecció per l’ordre explica la rellevància de la figura de l’aprenent, en una societat convençuda que un podia començar a l’empresa de zero i arribar a càrrecs de responsabilitat. Com Simon Waldenmai er, cap de comunicació de 22 anys a l’ MTU Friedrichs­hafen. Simon va ser reclutat quan encara anava a l’institut en un poble proper a la factoria a Baviera. Com altres alts empleats d’aquesta empresa que va néixer en l’era dels zepelins.

Alemanya ha estat el model de referència per a la resta d’Europa. Fins no fa tant. El 2020, The Economist elegia llibre de l’any Por qué los alemanes lo hacen mejor , del britànic John Kampfner, escrit i pensat en plena ressaca del Brexit: “Quan una bona part del món està sucumbint a l’autoritarisme i la democràcia mateixa és soscavada des del seu cor, Alemanya s’erigeix com a baluard i referent de la decència i l’estabilitat”.

Alemanya era el país entotsolat
–no va ser mai cosmopolita–, però
pròsper, que et feia creure que els valors del passat sobre el treball eren vàlids.
Era una música que sonava bé en un
Sud d’Europa turistitzat i nostàlgic de la fàbrica. En la línia del que deia l’entrenador del City, Pep Guardiola. “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora i ens posem a pencar de debò, aquest és un país imparable”. Una frase tan ben intencionada
com poc científica, però que en el cas
alemany semblava que es complia.

Europa ha d’invertir en els sectors que facilitin una digitalització que s’ha quedat a mitges

Però tot això es fa miques el 2022.
Rússia envaeix Ucraïna i a Alemanya
no li queda més remei que renunciar al gas barat rus. La pujada de preus expulsa la indústria, que perd competitivitat i
mira a altres països on pugui instal·lar-se. Tot això en ple canvi cap al cotxe elèctric, en un procés dominat per la Xina.
Mentrestant, la decisió d’Angela Merkel del 2015 d’acollir un milió d’immigrants sirians torna com un bumerang deu anys després en forma de victòria de l’extrema dreta als lands de l’ Est. Alemanya entra
al divan.

En aquesta tempesta perfecta, destaca l’automòbil. Perquè és la primera indústria alemanya, la que sosté l’edifici social, i perquè els seus mals, encara que específics, poden ser els del continent. Fa dues setmanes Volkswagen va anunciar que estudia tancar dues fàbriques a Alemanya, trencant una regla que durava 87 anys, i que es desdiu del compromís firmat de mantenir l’ ocupació fins al 2029.

Volkswagen és víctima de la caiguda de la demanda a Europa. Però la decisió de retallar capacitat de producció havia d’arribar algun dia si hem de fer cas de la seva política d’inversions. Malgrat que Olaf Scholz ha reclamat a la indústria germànica que trenqui amb la Xina per raons geopolítiques, el cert és que l’automoció, Volkswagen la que més, ha augmentat les seves inversions en el país asiàtic. No fer-ho significa perdre el contacte amb el cervell motor d’aquesta indústria, que avui és més a la Xina que a Europa.

La cosa és saber si l’elit industrial alemanya es va emborratxar d’èxit i no va veure venir els canvis ( la Xina és imbatible a les bateries, i els Estats Units, en el software) o si en realitat fa anys que és conscient d’això però no ha trobat les eines per aconseguir-ho.

La primera onada de la industrialització va estar dominada per la màquina de vapor, que va permetre al Regne Unit mantenir l’hegemonia industrial fins al segle XIX. Les millores al motor de combustió, l’enginyeria de precisió i l’electrònica de consum van protagonitzar la segona onada. En aquesta, Alemanya va passar a ser un dels països que va agafar el relleu dels britànics al segle XX. Avui Alemanya arriba tard al nou paradigma, dominat pels smartphones, la intel·ligència artificial i el vehicle elèctric.

Alemanya, elogiada per la visió a llarg termini, no va saber preveure els canvis al cotxe elèctric

Alemanya, a qui sempre s’ha elogiat per la seva capacitat de mirar a llarg termini, està immersa en un final de cicle? A les marques europees els passarà el mateix que a la finlandesa Nokia? Aquesta és en part la tesi de Kaput , un llibre de Wolfgang Münchau que explica que Alemanya no ha sabut entrar en l’era digital. Que el miracle del model basat en les exportacions i la falta d’inversió en infraestructures (perceptible en tot aquell que hagi viatjat recentment a Alemanya, ja sigui en ponts o en wifi) s’ha acabat.

No és el mateix, però s’assembla una mica al que diu Mario Draghi al seu informe, presentat aquesta setmana. O Europa comença a invertir en tots els sectors que li permetran deixar de ser un continent analògic ( tech , quàntica, intel·ligència artificial) o té al davant, segons la seva expressió, una “lenta agonia”.