Aquest títol que precedeix l’article del director no és una ironia, ni un error tipogràfic, és el que crec que toca fer avui quan la imatge del partit republicà està per terra. La guerra fratricida entre el sector liderat per Oriol Junqueras i l’altre –encara no té una cara significativa– causa vergonya aliena i sembla més pròpia d’una batalla d’un dels programes de Jorge Javier Vázquez. Per començar, totes aquelles persones que van tenir alguna cosa a veure amb la campanya orquestrada contra Ernest Maragall per l’alzheimer haurien de desaparèixer del mapa, deixar la política i no estar grimpant entre bastidors. El cop que han donat a la credibilitat del partit republicà és massa greu per provar de ser disculpat. I la resta hauria d’intentar no generar més escàndols i portar la lluita per la direcció del partit d’una manera molt més discreta.
Esquerra està avui condemnada per un balanç de la seva gestió al govern que va deixar més ombres que llums i, especialment, per aquest enfrontament caïnita entre els seus bàndols. Però
passant per alt tot això, que s’ha de reconèixer que és molt important, l’elogi és pot entendre per la valentia estratègica que va tenir la direcció republicana buscant una via negociadora amb el Govern central per abordar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. És cert que encara no s’ha aconseguit res tangible. Així, Esquerra ha forçat la proposta d’un nou sistema de finançament singular per a Catalunya que pot representar un avenç clar en l’autogovern. I sí, encara s’ha de veure. Ara bé, l’alternativa de la resta de l’independentisme ha aconseguit molt menys. Res de res. I és que el discurs de la confrontació només condueix a la frustració i a la malenconia.
Soc del parer que l’independentisme està dormint, però existeix. Que ningú no cregui que ha desaparegut. Hi haurà menys assistents a les manifestacions de la Diada, i hauran perdut la majoria del Parlament, però el sentiment és present en milers de catalans. I va bé que hi hagi un partit com ERC que el recondueixi cap a una via de diàleg i negociació, i no es perdi en un exercici estèril de simple gesticulació.
