No vull ser cursi. Ell odia la cursileria. Seria estúpid començar el meu particular homenatge a Quim Monzó amb paraules ensucrades o exageracions. Explicaré com ho vaig viure: era una estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears. Vaig triar la carrera perquè m’agradava llegir i escriure. Una raó com qualsevol altra. Segurament un error de joventut. Hi havia un tauler enorme al passadís del departament. Alguns professors i alumnes penjàvem retalls de diaris amb entrevistes a autors, anuncis de presentacions de llibres o de nous títols recent publicats.
Jo coneixia Quim Monzó pels seus llibres. M’encantaven. Eren històries potents, plenes d’humor, mala llet, sentit crític i sorpresa. La veu d’un autor decidit a explorar nous camins. Quan veia el seu nom al en aquell tauler, pensava que era afortunat perquè feia allò que volia i com volia. I li funcionava!
Anys més tard el vaig conèixer. Durant un temps coincidírem a platós de televisió, firmes de Sant Jordi, o trobades editorials. Em queia bé. El personatge i la persona anaven de la mà. Recordo un Sant Jordi, molts anys abans que el dia del Llibre esdevingués una fira d’autors ultramediàtics. En Quim era molt conegut i tenia legions de lectors. Me’l vaig creuar en un carrer, un segon, corria com una ànima en pena, només vam tenir temps de creuar-nos les mirades. Fugia. Un grup d’al·lotes joves el perseguien amb el seu llibre a les mans. Suposo que la situació el va desbordar i, simplement, va començar a córrer. Vaig pensar que hauria pogut ser l’inici d’un dels seus contes.
Fa temps que enyoro els seus llibres; m’agradava la seva mirada al món
També vam coincidir en un capítol de Plats bruts que tractava sobre el plagi a la literatura. En una escena Sergi Pàmies, ell i jo asseguràvem que érem escriptors per casualitat, que odiàvem escriure. Ho vam gravar fa mil anys i a la meva filla adolescent encara li fa gràcia. Les sèries que valen la pena arriben a diferents generacions.
L’altre dia vaig llegir que no publicarà més articles. Fa temps que enyoro els seus llibres. M’agradava la seva mirada al món. Diu que tot és absurd, que les històries es repeteixen amb altres personatges que fan sempre el mateix. N’està fart. Suposo que tots els que escrivim ens hem sentit així alguna vegada. Però les seves històries formen part de la meva vida. Com donar-li les gràcies per tots aquests moments feliços?
Lee también
