La cançó País petit diu que “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”, en clara referència a la plana de l’Empordà. Als pobles de Verges, Parlavà, Ultramort, Palau-sator..., des d’un poble es veu el del costat, i és per això que Lluís Llach parlava del seu “país petit” com a sinònim de la seva comarca.
Per a més pistes, la cançó forma part de l’àlbum Verges 50, que el músic i poeta va compondre com a homenatge al seu poble i en record als anys de la seva infantesa. Tot i això, moltes persones es pensen que aquest “país petit” fa referència a Catalunya, fet impossible si ens fixem en els pobles del Pirineu o de qualsevol altra contrada muntanyosa per constatar que no hi ha manera de veure el campanar veí.
La paraula ‘país’ prové del llatí ‘pagus’, que volia dir camp o indret rural
No entraré en detalls de com va arribar al català la paraula país perquè, tot i que té una matriu llatina, va fer un viatge enrevessat per unes quantes llengües. El que sí que cal saber és que, de bon principi, país prové de pagus, que volia dir camp o indret rural. D’aquest mateix pagus va derivar el nostre pagès i també el paisà, que en origen feia referència al camperol.
Avui, però, la paraula país ha agafat embranzida, de manera que, sense haver perdut el sentit inicial, es fa servir sobretot amb el significat de nació o d’Estat. Poca broma. El nom del rotatiu madrileny així ho corrobora. I l’odi contra una expressió com “països catalans”, amb el sentit de contrades on es parla aquesta llengua, també demostra aquesta confusió de significats.
Una dada curiosa de fa uns quants anys és que, en els debats electorals entre González i Aznar, l’expressió que hi sortia més era “este país”. Ni Espanya, ni nació, ni Estat: “este país”. També és curiós que es facin estadístiques de les paraules que més es fan servir en un debat.
El cas és que avui el mot país està carregat de significat; també el mot nació, que cadascú atorga a la que considera la seva; i el mot Estat, que n’hi ha que el fan servir per no dir Espanya i aleshores diuen el sintagma “Estat espanyol”.
Finalment hi ha els que no volen molestar. Són els que s’estimen més no referir-se a Catalunya com a país ni com a nació, i llavors parlen de territori. El territori té molts matisos, com ara la referència a les comarques rurals, però és cada vegada més freqüent fer servir aquesta paraula com a sinònim d’aquest racó de món. Un eufemisme, esclar. Potser el que passa és que no es tracta d’un país petit, sinó d’un territori petit.
