Després de registrar-se més de cinquanta apunyalaments per arma blanca durant l’agost a Catalunya, que han merescut una generosa i potser justificada atenció mediàtica, és molt difícil que no s’instal·li en la societat catalana una sensació d’inseguretat. Si a això hi sumem les ocupacions il·legals d’habitatges, organitzades per màfies que s’aprofiten dels més desvalguts, i ho amanim amb injustificables exemples d’indesitjables que cometen múltiples furts pels quals són detinguts dotzenes de vegades, però que no passen ni una nit entre reixes, el còctel està servit. Només falta que en aquest context s’inclogui la crisi migratòria que afecta tots els països del nostre entorn i es barregi en el debat polític la gestió de la policia per assumir que estem davant d’un problema social de primera magnitud.
Una imatge val més que mil paraules. Qui no coneix algú a qui li han robat el mòbil, un rellotge o la bossa que tenia al cotxe, o li han explicat que a l’amic d’un conegut li han ocupat el pis mentre era de vacances? Davant d’aquesta percepció, és un exercici estèril posar damunt la taula les estadístiques de criminalitat per matisar l’opinió. I si per atzar hi ha qui dubta, les campanyes d’agitació, plenes de fake news i vídeos alarmants, promogudes per l’extrema dreta a les xarxes socials, fan la resta.
Si parlem per exemple dels furts, segons dades oficials els primers mesos d’aquest any les denúncies per furts s’han reduït un 5,6% a Catalunya i el 4% al conjunt de l’Estat en comparació amb els primers mesos de 2023. Però en xifres absolutes, els 170.000 furts i els 70.000 robatoris amb força o violència denunciats l’any passat a Catalunya parlen sols.
Els delictes que més alarma causen són els més visibles, encara que no siguin els més greus. Els multireincidents, que actuen a plena llum del dia davant de tothom i amb impunitat, se n’enduen la palma i generen una gran incomprensió social. El 2023, els Mossos d’Esquadra van detenir 526 persones acusades de cometre 6.169 robatoris i furts a Barcelona; d’aquests detinguts, cinc acumulaven 228 antecedents, i seguien en llibertat.
Moltes vegades el focus es posa sobre l’actuació de la policia, que de ben segur ha de fer millor les coses, i l’ampliació del nombre d’agents que, almenys a Catalunya, s’ha produït els últims anys
ha de continuar per fer-ho possible. Però no és la policia, sinó les lleis i després els jutges qui fixa el llistó de les sancions.
La percepció d’inseguretat és aprofitada per l’extrema dreta per alimentar la por de la gent
A la vista de les xifres, sembla evident que el Codi Penal no combat amb eficàcia la reincidència en els delictes menors ni dona eines als jutges per tallar situacions que permeten acumular centenars d’antecedents. La reforma aprovada el 2022 s’ha demostrat insuficient i s’ha de replantejar urgentment. Igualment, és inacceptable que els anomenats judicis ràpids, que el legislador pretenia que se celebressin en setmanes, triguin un any o més a fer-se. No sempre els problemes es resolen només amb més mitjans i més diners, però és evident que una de les causes principals de la lentitud de la justícia és la falta de jutges i de jutjats, especialment a Catalunya, molt clarament per sota de la mitjana europea. En això, qui té l’última paraula és el Ministeri de Justícia, que no pot trigar més a ampliar el nombre d’òrgans judicials.
La dreta política sempre ha intentat patrimonialitzar el debat sobre seguretat, titllant els partits progressistes de tous i bonistes. Però des de fa temps els discursos s’han actualitzat i cada cop amb menys complexos se situen les polítiques de seguretat com un pilar per garantir els drets i el benestar.
Cal acabar amb la inseguretat i amb la percepció d’inseguretat, no només perquè és bo sinó perquè deixarà sense arguments qui s’aprofita d’aquest estat d’opinió. Si no, partits i moviments que s’alimenten de la por de la gent, com Vox, Alvise Pérez o Aliança Catalana, tindran el terreny cada dia més adobat per sembrar la llavor de la discòrdia, que sempre dona fruits amargs. Alerta amb la cartera!
Lee también
