Els museus clàssics, com el Louvre o el Prado, són massa grans. Resulta quimèric pretendre incloure’ls sencers en una sola visita. Jo, cada vegada que entro al Prado, ho faig per passejar per una secció determinada, deixant les altres per a un altre dia. Ho vaig fer la setmana passada i no vaig sortir de les sales dedicades al segle XIX. Encara que el terme i el concepte ja existien en l’antiguitat, la noció actual de museu com a col·lecció pública és fruit de la Il·lustració i, per tant, no gaire anterior a aquella època: el Louvre es va fundar a finals del XVIII; el Prado, a començaments del XIX.
La principal impulsora del museu madrileny va ser María Isabel de Bragança. Un retrat de Bernardo López Piquer pintat el 1829 la mostra supervisant la col·locació de diferents quadres al llavors anomenat Museu Reial de Pintura i Escultura. L’escena és poc versemblant perquè la reina havia mort el 1818, un any abans de la inauguració del museu. Maria Isabel de Bragança va ser la segona de les quatre dones de Ferran VII. Segurament, el Prado és l’única gran aportació d’un monarca que, molt justament, ha passat a la història com el Rei Felló.
Benito Pérez Galdós, l’autor que va explicar més bé el segle XIX espanyol, va recrear a l’últim dels Episodios Nacionales de la segona sèrie la llarga agonia i la mort de Ferran VII, que la seva quarta i última dona, Maria Cristina, no va voler fer pública fins que el cadàver va iniciar el procés de descomposició. En aquella descomposició hi va voler veure Galdós una metàfora del seu propi regnat. I va afegir, contundent: “No hi ha hagut rei més estimat en la seva joventut ni menys plorat en la seva mort”.
Entre les obres exposades al Prado, entre les quals abunden els retrats de monarques, la presència d’aquell rei que havia estat tan estimat pels espanyols és bastant limitada: un retrat a cavall, un bust en marbre i el famós retrat amb capa reial pintat per Goya el 1814. Per descomptat, apareix també com a Príncep d’ Astúries entre els membres de la família reial retratats per Goya el 1800. Entre aquests dos quadres de Goya passen catorze anys. Si en el quadre més antic Ferran és un adolescent d’expressió malenconiosa que el seu germà Carles Maria Isidre abraça afectuosament per la cintura, en el més recent, retornat al tron com a rei absolut després de la derrota de les tropes napoleòniques, se’ns presenta revestit amb tots els símbols de la majestat i el poder.
Goya tenia la millor de les raons per treure afavorit el monarca: la por
En les descripcions que en fa Galdós es recrea en la seva proverbial lletjor: les galtes d’un color entre verdós i moradenc “com una ombra lúgubre”, el nas “desenfrenadament gros, de ganxo i caigut”, impacient per ajuntar-se amb un llavi bifi que de tant estirar-se sembla la seva pròpia caricatura... Tampoc a la seva semblança moral no hi surt ben parat: sàtir, malvat, covard, cruel... Diguem que Ferran VII era lluny de tota noció d’harmonia física o espiritual. I, malgrat tot, al retrat de Goya del 1814 el veiem com a algú no desagradable a la vista, gairebé agraciat, amb un mig somriure que busca guanyar-se la nostra simpatia o la nostra confiança.
Tenia el pintor aragonès la millor de les raons per treure afavorit el monarca: la por. Parlo de la por de ser objecte de les represàlies que ja patien alguns dels seus amics il·lustrats. Deu anys després, va ser també la por el que el va portar a exiliar-se a Bordeus, on viuria fins a la seva mort el 1828.
En aquells moments, Espanya era un país fet miques, i a l’absolutisme li havia sortit un enemic interior, els apostòlics, que, sorprenentment, consideraven Ferran VII massa liberal i aspiraven a substituir-lo pel seu germà Carles Maria Isidre, el nen que tan afectuosament l’abraçava al quadre de Goya. La guerra de los Agraviados o guerra dels Malcontents, coneguda així perquè es va desenvolupar principalment en territori català, no va ser sinó un avançament de les guerres carlines, que van infestar el segle XIX de sang i crucifixos fins a arribar a la tragèdia del 1936, a l’única de les nostres guerres civils en la qual el carlisme va derrotar el liberalisme. En aquells dos Goya del 1800 i el 1814 hi ha resumida bona part de la història contemporània d’ Espanya, que arriba, com qui diu, fins ahir mateix.
Lee también
