Per a vós no ho sé, però si la crisi de Carlos Alcaraz resulta no ser passatgera, s’ha acabat el tennis per a mi. Puc gaudir d’un partit de futbol, o de rugbi, o fins i tot de golf sense necessàriament sentir-me identificat amb un equip o un jugador. Però un partit de tennis, encara que sigui una final de Wimbledon, m’avorreix si m’és igual qui guanyi. És un esport de varietat limitada. Hi ha tres o quatre cops que es repeteixen al 90 per cent de les jugades. Cada deu punts, passa una cosa fora del normal; cada 20, una cosa que t’enlluerna.
Si no ets un fanàtic de l’esport, aquí hi ha poca gresca. Vaig ser bastant fanàtic quan vaig treballar recollint escombraries a Wimbledon durant tres campionats seguits i em deixaven veure partits de franc. Però això va ser fa molt de temps i ara que tinc més consciència que la vida és curta no en dedicaré dues o tres hores a veure un partit entre Botic van de Zandschulp i Jack Draper; ni tan sols un amb el jove crac Jannik Sinner.
Tret que jugui contra l’altre jove crac, Carlos Alcaraz, cosa que serà impossible a l’actual US Open, ja que va caure a la segona ronda contra el mateix Van de Zandschulp. Sense Alcaraz el US Open, és de zero interès per mi. Curiós com funciona la ment humana, no?
Des de fa uns tres anys, quan el vaig veure per primera vegada, aquest nen ha estat un dels meus ídols. Podria ser el meu net, el Carlitos, però no només m’encanta veure’l jugar, no només em cau molt bé quan el sento parlar després d’un partit, sento una desesperada necessitat que guanyi sempre. Veig les imatges dels seus pares a les grades i comprovo que estic gairebé tan ansiós com ells. Demencial, però així som els que seguim els esports.
El murciàCarlos Alcarazes va acomiadar deNova Yorkel 29 d’agost
Nadal també va tenir les seves crisis, però van ser físiques; la del murcià és mental
Cap lògica? Doncs sí. En primer lloc, suposo, vaig sempre amb Alcaraz perquè compartim nacionalitat, però també pel seu carisma, per la seva explosivitat, perquè fa una cosa brillant no cada deu sinó cada cinc punts i perquè crec que, al seu millor nivell, és el millor tennista que he vist a la meva vida.
Però avui està en crisi. Avui se’ns presenta el fantasma de la possibilitat que no torni a ser el que ha estat, que amb 21 anys hagi arribat al seu límit i que no domini el tennis mundial durant deu o quinze anys més, com molts ens havíem imaginat. Ja, ja. És absurdament prematur fins i tot pensar-ho, però no soc l’únic que està inquiet per la sospita que la seva crisi podria ser permanent, o almenys que inhibeixi les seves possibilitats d’extreure el màxim del seu brutal talent en el futur.
És veritat que Rafa Nadal també va tenir les seves crisis, però van ser físiques. Ell sempre va haver de lluitar contra un cos que no estava genèticament programat per al tennis. La crisi que viu Alcaraz és mental. I això el temps no necessàriament ho cura, a diferència d’una lesió al genoll. L’esperançador és que Alcaraz no nega que alguna cosa no li funciona al cap. Ho afronta.
“Mentalment no estic bé”, va dir després de la seva derrota la setmana passada contra Van de Zandschulp, un holandès de 28 anys que ocupa el lloc 74 al rànquing mundial i fa uns mesos s’havia seriosament plantejat deixar el tennis. Alcaraz va afegir que potser hi tenia alguna cosa a veure haver jugat massa partits i viscut massa emocions intenses aquest estiu, però va reconèixer que, en qualsevol cas, no sabia “com gestionar” el seu problema. L’increïble, realment, és tot el que ha gestionat fins ara. Si jo als 21 anys acabats de fer hagués conquerit la desena part dels èxits, l’admiració, la fama i els diners d’ Alcaraz, no només m’hagués trencat psicològicament, sinó que m’hauria convertit en un perfecte cretí (o més del que ja soc, diran alguns). Una cosa és aconseguir la glòria en un esport d’equip; una altra, en un esport tan solitari com el tennis.
En el cas d’Alcaraz, té un gran mèrit haver arribat fins aquí sense haver-se convertit en un cretí
En el cas d’ Alcaraz, té un mèrit tremend haver arribat fins aquí sense haver-se convertit, ni remotament, en un cretí, i haver obtingut la maduresa necessària per identificar fredament la natura del drama que travessa. Avui és davant el que segurament sigui el repte més difícil de la seva espectacular carrera: redescobrir la il·lusió i el focus que li han permès arribar tan lluny en un esport que, sense ell, per mi, és el súmmum de l’avorriment.