Quim Monzó ha decidit clausurar una llarga i molt fructífera etapa com a articulista a La Vanguardia . La seva decisió suposa una pèrdua lamentable, per al nostre diari i per a tots els seus lectors. Però l’escriptor barceloní, que tant ens ha il·lustrat i divertit article rere article, és amo dels seus actes, i després de gairebé quaranta anys de contribució regular en aquest rotatiu diu que ja li ha arribat d’hora de no pensar més i de relaxar-se.
La primera col·laboració de Monzó al nostre diari data del 1982, quan des de Nova York va enviar una crònica sobre un recital al Carnegie Hall de l’actor Fermí Reixach, recentment traspassat. Abans, en els seus primers anys amb projecció pública, havia exercit el periodisme per a altres capçaleres, des del Sud-est Asiàtic, durant la guerra del Vietnam. Però va ser a partir del 1985, concretament a les pàgines en català de La Vanguardia , prèvies a l’edició quotidiana en català, que Monzó va iniciar una col·laboració periòdica amb aquest diari. L’esmentada secció es va mantenir fins al 1989. Més tard en van venir d’altres. A partir del 1996 sota l’epígraf La nòria . Després va seguir a les planes d’ Opinió, on el 13 de juliol va publicar el seu darrer article, “Com saber si ja ets vell”.
L’articulisme de l’autor barceloní en aquest diari deixa una empremta brillant
La incorporació de Monzó com a col·laborador fix va ser una expressió del desig de La Vanguardia de comptar a les seves pàgines amb els millors talents literaris de totes les generacions. Llavors era encara un autor de menys de quaranta anys, però ja amb una bibliografia singular i sobresortint, integrada per novel·les i llibres de relats, que revelaven un creador de soca-rel, un renovador, potser el més important en l’últim mig segle de la literatura catalana.
Aquest particular talent de Monzó s’ha reflectit constantment als seus articles, en els quals ha anat refugiant-se a mesura que alentia la seva producció llibresca. Han estat articles en què brillava la naturalitat expressiva, molt pròxima a la parla del carrer, allunyada per tant dels models més engolats. Les arrels contraculturals de Monzó van marcar sens dubte la seva literatura i els seus articles. Com també ho van fer un humor irreverent, agut i sorneguer, o la seva croada infatigable contra la correcció política i contra les molt diverses encarnacions de l’estupidesa humana.
Tenir Monzó a les nostres pàgines ha estat un autèntic privilegi i una font inesgotable de satisfaccions lectores. Dir-li adeu, saber que ja no el trobarem més a la seva pàgina habitual, com ha passat al llarg de tants anys, ens sap molt de greu. Però en aquesta hora de la seva jubilació no podem sinó agrair-li les incomptables ocasions en què hem gaudit de la seva escriptura. De manera que moltes gràcies, Quim Monzó, i a reveure.