Els anys van passant ininterrompudament i no es pot evitar una sensació de vertigen quan vas veient l’evolució i els canvis en una redacció com la de La Vanguardia . A punt de complir 144 anys, pel nostre diari han passat grandíssims periodistes
que han deixat un llegat i una empremta en la història i han contribuït al lideratge de la capçalera. Per llei de vida, han anat cedint el testimoni a altres de més joves, que han mantingut l’esperit i el rigor de la casa. Com si fos una cadena de relleus, els uns van substituint els altres per guanyar-se la confiança i l’ estima dels lectors.
Avui no és un dia feliç per a la nostra redacció, ja que Quim Monzó, un dels autors més destacats de la història de La Vanguardia , anuncia que penja les botes de l’articulisme, perquè diu que s’ha cansat d’escriure els seus articles setmanals. Ell sap que sempre tindrà la porta oberta per tornar, però també és veritat que en Quim és un home de decisions fixes. Ja va anunciar que no tornaria a publicar temporalment cap nova novel·la o llibre de contes, i s’ha mantingut fidel a aquesta idea fins ara.
També és cert que hi ha vegades que toca retirar-se a temps i ningú millor que ell per saber si li ha arribat el moment. Seríem molts els admiradors que l’hi discutiríem, però la decisió és només seva. Hi ha qui diu, en tot cas, que el millor instant per finalitzar una etapa és quan s’és a dalt de tot i no pas quan s’inicia el declivi. Monzó ens deixa quan els seus articles continuen sent dels més llegits a La Vanguardia i el seu últim llibre recopilatori de columnes escrites al nostre diari va ser un dels més venuts el darrer Sant Jordi. Per tant, ho deixa (de moment) quan és a dalt de tot.
Altres columnistes més joves van creixent i van ocupant
l’espai que deixen els més veterans. El mateix passa a la redacció, on, com sempre recordem, ens hem d’adaptar més als nous temps i als hàbits dels nostres lectors, que ens llegeixen avui més en el món digital, però la força de l’edició de paper continua sent el pilar que ho sosté tot. Quim, almenys espero que, a partir d’ara, aprenguis a jugar bé a la botifarra. I si t’avorreixes,
torna.
