Sintra, Jackson Hole... llocs on el BCE o la Fed americana es reuneixen anualment, unes trobades a què estan convidats els banquers centrals més rellevants. I ja poden imaginar-se’n l’impacte: les declaracions de cadascun dels seus responsables (Fed americana, Banc d’ Anglaterra, del Japó o BCE) són seguides molt atentament per mitjans i participants en els mercats financers. Aquesta passada setmana va tenir lloc la reunió a Jackson Hole, un resort turístic d’excepcionals vistes a Wyoming, on el president de la Fed va confirmar les expectatives de reducció de tipus d’interès al setembre. Hi han contribuït l’ensurt que, a començaments d’agost, van experimentar els mercats, la moderació de la inflació i les amenaces d’un aterratge massa sever de l’economia americana (la creació d’ocupació s’ha reduït i augmentat les demandes de subsidi d’atur).
En aquest context, Powell ha destacat el mandat dual que té el banc central dels EUA: a diferència del BCE, està obligat a vigilar simultàniament la dinàmica de la inflació i la de l’ atur. I malgrat que la dependència de les pròximes dades continua, les apostes són d’immediata disminució de tipus d’interès, encara que segons vagin aquells el ritme de pròxims descensos serà un o altre. En suma, expectatives d’immediata reducció.
Aquí els senyals són mixtos. Mentre que en creixement econòmic les notícies no són particularment bones (el segon trimestre, Alemanya ha experimentat una brusca reducció en l’ avanç del PIB), els preus accentuen la tendència a la baixa mentre el mercat de treball de l’eurozona continua fort i els costos laborals creixen massa. Tot apunta, doncs, que el BCE també mourà els tipus d’interès cap a baix a la reunió del 12 de setembre.
Inici d’una nova etapa de control de la inflació i reducció general de tipus? Tant de bo poguéssim afirmar-ho. Però ja saben, les decisions dels bancs centrals fa temps que van abandonar la previsibilitat a què estàvem acostumats en el passat, i avui les condicionen al que puguin mostrar les últimes tendències d’ ocupació, creixement, confiança o inflació. I tot i que la dependència del cicle sempre ha existit, cal convenir que ara és més rellevant que en el passat. Per això, no llancin encara les campanes al vol: les amenaces inflacionàries no s’han dissipat (petroli, costos laborals, conflictes geopolítics) i el creixement pot sorprendre.
La nostra banca central sembla respondre al futur dels tipus d’interès com ho faria l’oracle de Delfos al temple del déu A pol·lo: amb alambinades frases que poden interpretar-se de diferent manera. Reducció de tipus ara? Sí, una altra cosa seria certament una sorpresa. Però, fins a quant? Caldrà esperar i veure-ho.