Psicologia culer inversa

La psicologia inversa és una astúcia que, a partir d’una afirmació que aparentment va en una direcció, busca la reacció contrària. Exemple: si un nen marraneja en el moment de banyar-se, els pares li diuen que sobretot no es fiqui a l’aigua perquè sota l’escuma hi ha un tresor. Resultat: el nen s’hi llança de cap. No s’ha de confondre la psicologia inversa amb l’hostilitat motivadora, que és la que a Mestalla va rebre el Barça amb insults oficialment prohibits i, per desgràcia, impunement tolerats. El Barça viu un moment tan delicat que ha de recórrer a la psicologia inversa per mantenir els malabarismes d’una planificació esportiva digna de museu (dels horrors). Intentar entendre la lògica de les decisions que s’han pres exigeix una musculatura mental més sòlida que l’esperançadora contribució de tots els jugadors provinents de la Masia. Superat el moment Sergi Roberto, en què un jugador de tota la vida (tipus Guillermo Amor) és acomiadat en un acte en què els que més s’emocionen són els que t’estan acomiadant, fa dies que es coqueteja amb un altre cas de reactància perversa: Ilkay Gündogan.

El vam fitxar després d’una insistència transversal que en recomanava l’adquisició com una urgència. Avantatges: el jugador acabava contracte, tenia l’ambició de passar a la posteritat després d’una gran etapa al City i estava disposat a entendre la situació econòmica del Barça. Avui, en canvi, és víctima d’un corrent de rumorologia induïda (semblant a la que va patir De Jong) que li recomana d’acceptar ofertes per anar-se’n i permetre que el Barça pugui inscriure (i fitxar) altres jugadors. Evidentment, aquests jugadors arribarien amb les mateixes condicions: d’entrada serien afalagats i perseguits, però de seguida entrarien en aquesta dimensió que converteix objectes de desig en rampoines de Wallapop. ¿Té cap sentit? Sí: és un acte de psicologia inversa. Convidant-lo a marxar, Gündogan, igual que el nen que marraneja, reaccionarà, superarà el mareig que ara li impedeix jugar i farà la millor temporada imaginable.

No s’ha de confondre la psicologia inversa amb l’hostilitat motivadora

On més es practica la psicologia inversa és en l’economia del club. Aquí els rumors posposen permanentment l’arribada d’un nou messies per substituir el concepte conegut com a libero . L’últim és una empresa de càtering que ja veurem com troba la manera d’excel·lir en l’àmbit de la producció de continguts digitals. Però res no és el que sembla, només una estratègia per despertar l’interès d’altres patrocinadors, ara invisibles, que se sentiran interpel·lats per aquesta manera d’actuar –pura enginyeria prestidigitadora– per seduir possibles socis. Tant de bo aquestes estratègies no afectin la part més sòlida i il·lusionant del Barça actual: joves bons jugadors que, precisament perquè coneixen la casa, saben que en qualsevol moment poden ser abduïts per la lògica dels representants, les improvisacions i les promeses sense cap fonament. Són, amb diferència, la raó més sòlida per creure en aquest equip, gaudint de la realitat, però sense combregar amb totes les rodes de molí que l’acompanyen.