Els africans que van alliberar França

Dos mesos després del dia D, un altre desembarcament aliat a les platges de Provença el 15 d’agost del 1944 donaria l’empenta definitiva a l’alliberament de França dels ocupants nazis. A diferència de l’operació Overlord, a Normandia, mitificada al cinema, l’operació Dragoon és molt menys coneguda, fins i tot a França.

Emmanuel Macron ha estat, malgrat la seva joventut –o precisament per aquesta raó–, el president francès que més interès ha mostrat a preservar la memòria històrica amb un enfocament equilibrat. Dijous va tenir mala sort. Feia mesos que es preparava, a la rada de Toló, una recreació del desembarcament de fa vuitanta anys. Estava previst el llançament massiu de paracaigudistes. El president volia plaure els convidats al portahelicòpters Dixmude. Tot l’ambiciós pla se’n va anar en orris a causa del mal temps. Els actes de record es van celebrar igualment, tot i que en un format més sobri.

La primera onada del desembarcament de Provença es va assemblar a la de Normandia, malgrat que els alemanys hi van oposar molta menys resistència inicial. Hi van participar uns 100.000 militars dels Estats Units, la Gran Bretanya i el Canadà. Aquests últims van obrir la via per a una segona onada, la de l’anomenat “ Exèrcit B”, composta per uns 250.000 homes. Entre ells hi havia més de 80.000 francesos residents al nord de l’ Àfrica. La resta estava composta per 130.000 “musulmans” (el terme utilitzat), bàsicament d’ Algèria, el Marroc i Tunis, llavors sota control colonial francès, així com uns 12.000 subsaharians, molts d’ells coneguts com a “fusellers senegalesos”, tot i que no només procedien del Senegal, sinó d’altres països de l’imperi francès a l’ Àfrica i també de les Antilles i possessions del Pacífic.

A l’emotiu acte a la necròpoli de Bouloris, a la localitat de Saint-Raphaël, hi van assistir un grapat de supervivents, també africans, de l’operació Dragoon. El primer orador va ser el vell president del Camerun, Paul Biya, de 91 anys –i 42 en el poder–, que era petit quan es va produir el desembarcament. Biya va destacar que “no hi hauria hagut victòria aliada sense la contribució d’altres pobles, sense els estrangers i altres fusellers”. “Aquesta lluita la vam fer junts per defensar els valors i els ideals universals de pau i de justícia”, va afegir el president camerunès, que va retreure a Occident la persistent política de violar la sobirania dels estats que vol dominar i d’interpretar sempre en el seu propi interès qüestions com el respecte dels drets humans.

“França no oblida els sacrificis dels africans”, diu Macron davant d’un grapat de supervivents

En el seu discurs, Macron va emfatitzar que “ França no oblida els sacrificis fets per congolesos, beninesos, ni dels pobles de Burkina Faso, de Mali, de Níger i tants altres; res de la bonica memòria d’aquells homes s’ha oblidat”, va dir. Com ja havia fet fa cinc anys, el president va insistir que els municipis francesos continuïn donant a carrers i places els noms dels herois africans del 1944 “per inscriure la seva empremta imperible en la nostra història”. És un bon propòsit, si bé només 9 dels 100 noms suggerits el 2019 per l’ Elisi han acabat a la llista de carrers de pobles i ciutats franceses.

L’operació Dragoon va aconseguir alliberar en poques setmanes ciutats com Toló o Marsella, en aquesta última gràcies a la col·laboració decisiva de la resistència interna. L’ avanç no va evitar doloroses pèrdues i molt patiment de la població civil. Com va passar a Normandia, l’aviació nord-americana i britànica van efectuar bombardejos incessants per preparar el desembarcament.

El 12 de setembre del 1944 van coincidir a la localitat de Nod, a la Borgonya, les tropes del general Leclerc, que havien desembarcat a Normandia, amb les del general Brosset, que venien de Provença. Va ser molt important, políticament, la implicació de soldats francesos per alliberar el país. En part gràcies a això, el general De Gaulle va aconseguir asseure’s a la taula dels vencedors, al final de la contesa, i assegurar per a França un estatus de potència i un seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU.

Un aspecte encara incòmode del desembarcament de Provença va ser que, uns mesos després, consolidat l’ avanç, es va impedir de continuar la seva marxa al component africà i “es va blanquejar” l’ Exèrcit B amb francesos autòctons reclutats a la resistència. Hi ha diverses versions del perquè. Una és que els nord-americans no volien que soldats negres francesos participessin en l’ocupació de l’ Alemanya derro­tada.

Prova del fracàs de la política de París, alguns països no envien representants a la cerimònia

L’efemèride de Provença va posar en evidència el fracàs de la política africana de París els últims anys, sobretot al Sahel. Només hi van assistir sis presidents del continent. No hi va haver cap re­presentació d’ Algèria –força ir­ritada pel reconeixement francès de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental– ni tampoc de Níger, Mali i Burkina Faso. L’ afany de Macron de memòria i reconeixement xoca amb una crua realitat geopolítica que anul·la els seus esforços.