Pere Miró (Manresa 1955) té una mirada divertida en un cos petit que vesteix aquests dies amb polos olímpics i bermudes de dia i amb vestits i corbates de nit. Miró és la mà dreta i l’esquerra del president del COI, el conseller directe de Thomas Bach.
Miró és una de les persones amb més poder al món, que ha dissimulat gràcies a la seva capacitat i voluntat de passar inadvertit. Juan Antonio Samaranch el va fitxar després dels Jocs de Barcelona, el 6 de novembre del 1992, per crear un sistema de coordinació en què el COI sabés com actuaven tots els comitès nacionals del món. Va aconseguir construir la xarxa i Samaranch, quatre anys després, el va elevar a director de solidaritat olímpica. Des del 1996 fins avui, gràcies a Miró, aquest programa per ajudar esportistes de països en vies de desenvolupament ha passat dels 60 milions de dòlars als 700 milions de pressupost. El 2018 el president del COI Thomas Bach el va nomenar director general adjunt del COI. Des de fa un parell d’anys, és l’assessor més important que té Bach. De fet, Miró és el diplomàtic de l’olimpisme mundial, ha visitat 167 dels 206 països que tenen comitè olímpic, s’ha reunit amb més d’un centenar de caps d’estat o primers ministres. A saber Vladímir Putin, Shimon Peres, Barack Obama.... no només això, Pere Miró ha negociat en conflictes bèl·lics en nom del moviment olímpic. Exemples:
El 2001, Samaranch i Miró van anar a Israel i a Palestina per reunir-se amb les autoritats dels dos països. La primera nit hi va haver un atemptat amb morts en una discoteca de Tel-Aviv i es va ordenar el tancament de fronteres. L’endemà al matí, després de reunir-se amb el president d’Israel, Samaranch i Miró van anar en un cotxe oficial fins a la frontera amb Palestina, on se’ls va obligar a baixar del cotxe i caminar uns metres amb l’anècdota que, de sobte, se’ls va aparèixer un home barbut, suat i brut que en català els va dir:
–Samaranch, estic fent la volta al món amb bicicleta i no em deixen passar. Puc venir amb vostès? –va dir que sí, va començar a pedalar i adeu.
Pere Miróahir al matí en una terrassa de l’hotel Collectionneur de París
Hores més tard, Samaranch i Miró es van reunir amb el president de Palestina.
Miró és una de les persones amb més poder al món, és el diplomàtic de l’olimpisme mundial
Explica Miró que, quan el 1995 es van signar els acords de Dayton i a Bòsnia es va acabar la guerra, el president Samaranch li va demanar que visités a Sarajevo el palau d’esports de Zetra, on, als Jocs d’hivern del 1984, es va celebrar la cerimònia de cloenda. El pavelló estava destruït per les bombes. Samaranch va ordenar a Miró: “ Reconstrueixi Zetra”. Miró va respondre: “No soc arquitecte”. Samaranch li va dir: “No li he preguntat quin és el seu ofici” (Samaranch i Miró tenien una extrema confiança). Miró va anar llavors a Madrid i des d’allà va volar a Zagreb amb un grup de legionaris (i la cabra), que hi anaven en missió pacificadora. Amb un xofer, va creuar una desena de zones militars portant, com Miguel Strogoff, una carta signada per Samaranch per a l’alcalde de Sarajevo, que confirmava que el COI s’encarregaria de la reconstrucció. I així va passar.
Són dos exemples del paper de Miró en la geopolítica del moviment olímpic, en què també s’ha encarregat de gestionar amb els russos les seves participacions en els Jocs en què ha estat el negociador amb països en guerra com ara l’ Afganistan, on el COI va ajudar a la reconstrucció de Kabul i Miró va tenir un paper primordial.
Pere Miró ha tingut, des de l’any 2002, en la seva assistenta directa Eliane Braillard, la persona més fidel, que es jubilarà l’any que ve per a desgràcia del COI. És molt probable que Miro faci el mateix, perquè el seu compromís era fins al final del mandat de Thomas Bach i Bach va anunciar dissabte, malgrat enormes pressions de la majoria de comitès olímpics, que no renovarà i que acabarà el juny de l’any que ve.
Pere Miró se n’anirà, però, si l’hi demanen i li ve de gust, continuarà ajudant el COI des de casa seva a Suïssa, on viu amb la seva dona, la Núria, i el seu fill Jordi.
Avui mateix volarà a Ginebra després dels Jocs de París, segons Miró, “magnífics. França ha abandonat les baralles polítiques, tots han cridat Allez les bleus i la gent s’ha lliurat omplint uns recintes preciosos. M’ha recordat moltíssim els Jocs Olímpics de Barcelona”. Té raó. París ha brillat durant quinze dies meravellosos.
A Pere Miró, aquests Jocs Olímpics de París li han recordat els de Barcelona’92
Pregunto a Pere Miró si anirà als Jocs de Los Angeles 2028 i respon: “Si m’hi conviden, probablement sí”. I ja sabem que a la vida es tanquen unes portes però s’obren d’altres. Sort, Pere!
Au revoir, i merci, París.