Si em trobo amb una debilitat, llavors la convertiré en una fortalesa.
Michael Jordan
En fi, ja s’acaba aquest somni de disset dies, els caps em demanen un resum del que hem viscut i em costa de condensar-ho tot, la veritat, és massa.
Prenc un cafè i m’assec a pensar, i mentre penso contemplo la marató femenina.
Sis atletes africanes i una de japonesa ascendeixen el temible turó de Chaville, de 600 metres al 13%, i després d’elles es cargola una neerlandesa lleugera que fa dies que competeix al Stade de France i no vol perdre pistonada.
Als turons de Chaville, Hassan es retorça per continuar dreta, com Biles després dels seus mals de turmell
Es diu Sifan Hassan i ha estat bronze en el 5.000, bronze en el 10.000.
I la seva història em resol el dilema: interpreto que Sifan Hassan (31) és el resum perfecte, un regal de fi de curs.
(...)
A Michael Johnson li agrada jugar amb avantatge: va ser doble or olímpic a Atlanta’96 (200 m i 400 m), i per això sol repetir:
–Si vols transcendir, no en tindràs prou amb un simple or. Has d’arribar fins on ningú no ha arribat.
Veient-la buscar l’interior i passar Assefa a l’esprint, Hassan emula Djokovic, el déu que ho arrisca tot
Suposo que, quan va dir això, Michael Johnson està pensant, per exemple, en si mateix, ja que ell mateix ha transcendit en la història de l’olimpisme. Però vull creure que també està pensant en Emil Zatopek. I Zatopek, veritablement, va transcendir: a Hèlsinki 1952, Zatopek va guanyar el 5.000, el 10.000 i la marató.
Al juny, l’ NN Running Team ens oferia una xerrada en línia amb Sifan Hassan.
Aquestes trobades són comunes, perquè la firma sap què fa i s’entossudeix a fer el que ha de fer: ha de treure a escena els seus atletes, compartir-nos les seves històries, llançar-los a l’imaginari popular. De vegades, ens reuneix amb Eliud Kipchoge, el millor maratonià de la història, avui un atleta tardoral.
( Sovint, Kipchoge, l’únic mortal que ha trencat la barrera de les dues hores en marató, cita Roger Bannister, el primer mortal que va trencar la barrera dels quatre minuts en la milla.)
Ara, l’ NN Running Team ens reuneix amb Sifan Hassan.
Michael Johnson sol repetir: “Si vols transcendir, no n’hi ha prou amb un sol or: fes el que ningú no ha fet”
I a la trobada, Hassan ens confessa les seves intencions.
Ens diu:
– A París disputaré el 1.500, el 5.000, el 10.000 i la marató.
Silenci a la sala (digital).
Perquè ningú en la història de l’olimpisme atlètic no s’havia plantejat la idea d’anar tan lluny.
Al juny, Hassan ens confessava que volia guanyar els 1.500,5.000, 10.000 i la marató, més que Zatopek
Ningú.
Ni tan sols Zatopek.
I això és transcendir.
Bé, tan ambiciós era el repte que Hassan l’hauria de reduir lleugerament . Un parell de setmanes i descartava el 1.500.
I aquí tenim Hassan i aquí comença aquest joc de paral·lelismes. Sifan Hassan vol dominar un ventall de disciplines atlètiques, vol ser com Jakob Ingebrigtsen, l’orgullós noruec que aspira sempre a l’or del 1.500-5.000, i que a París acaba quart a la primera prova, abans de redimir-se i emportar-se l’or a la segona.
De petita, va deixar Etiòpia per una vida millor als Països Baixos, igual que se’n van anar els cubans del triple
Hassan viu una experiència semblant, potser no tan traumàtica. És bronze al 5.000, i després és bronze al 10.000. Dos xuts al pal fins que es redimia ahir: or a la marató.
Contemplo el desenllaç d’aquesta marató i veig Sifan Hassan retorçant-se en la tatxa de Chaville, igual que Simone Biles es cargola de dolor en la jornada de qualificacions de la gimnàstica artística.
Fa setmanes que el turmell esquerre envia avisos a Biles (27). Últimament, els problemes s’han anat difuminant, però apareixen després de la rutina de terra, tornen a afectar l’estrella de l’olimpisme. Biles coixeja mentre escalfa la següent rutina, el salt, i a les grades ens preguntem coses (“està o no està per competir?”) i ella mateixa reviu escenes de Tòquio 2020, aquell twisted (la desconnexió entre el cos i la ment) que havia patit després de la rutina de salt, i que a punt havia estat de costar-li la carrera.
Biles supera aquell moment crític (les penes de Tòquio, els dolors de París), i ressorgeix a la fi per projectar-se fins a tres ors i una plata, pas malament.
A la marató, Hassan es reposa rere la tatxa i es reincorpora al grup de cap, i tortura les seves rivals, les canibalitza una a una: si algú dona mostres de debilitat, Hassan la supera, igual que Teddy Riner, icona local, va tom- bant tots els judokes al seu camí cap al quart or en +100 quilos: quatre combats, quatre victòries per ippon, l’equivalent a un KO a la boxa.
Hassan és una immigrant etíop que de petita va emigrar als Països Baixos a la recerca d’una vida millor –mentre ella s’obria pas en l’atletisme, la mare fregava pisos–, igual que tres saltadors nascuts a Cuba copaven el podi del triple salt representant la Mediterrània, i un d’ells és l’espanyol Jordan Díaz, or, un altre cas d’immigració resolta amb glòria.
Veient-la buscar l’interior per superar Tigist Assefa (plusmarquista mundial de la marató) i aparèixer al capdavant a la recta de meta, arriscant-ho tot, incloent-hi el físic, Hassan emula Novak Djokovic, el tennista serbi que al juny s’operava d’urgència d’un genoll amb la idea d’aparèixer en aquests Jocs i arribar allà on no ha arribat ningú, ni tan sols Nadal, ni tan sols Federer: ja ha guanyat quatre Grand Slams, la Copa de Mestres, la Davis, l’or olímpic individual...
Hassan aconsegueix la glòria i és com Léon Marchand, el nedador francès que veu com el seu nom sobrevola París (quatre ors), com si fos un colossal monument que un pot contemplar des de la torre Eiffel.
