El costumisme del segle XIX va estar lligat a la industrialització que destruïa les formes de vida agrícoles i menestrals. Abans que tot passés avall, uns senyors encorbatats, amb barbes i talls de cabells estrafolaris, escrivien uns contes que eren el testimoni d’aquell món que desapareixia, sovint amb una base documental o amb el referent d’un record de feia quatre dies. El costumisme de la transició és un fenomen totalment diferent. Els autors no porten polseres complicades ni ulleres de pinçanàs: són joves entre vint-i-cinc i trenta anys que han viscut la infantesa i la primera joventut sota el franquisme.
Les històries no són de fa quatre dies perquè la immigració de començaments del segle XX –valencians, murcians i aragonesos– i la Guerra Civil han arrasat la Catalunya popular que volen reflectir en els seus llibres. Els contes que escriuen no són un testimoni d’un món que desapareix: es proposen com el punt de partida d’una recuperació de temes, personatges i usos lingüístics. El costumisme dels anys setanta és una mica com una col·lecció de càntirs en un menjador progre: atuells per fer bonic, que no serveixen per beure, i que indiquen al visitant que els qui viuen en aquella casa són moderns i antifranquistes.
/Una de les trames secundàries, la més seriosa i creïble, duu als maquis del Pirineu i obre el camí del Cabré madur
Carn d’olla de Jaume Cabré (Terrassa, 1947) és un dels exponents principals d’aquest costumisme progre, compartit per una part de la generació dels 70. Es va editar per primer cop el 1978 i és l’únic llibre dels del començament que Cabré ha salvat. Reconstrueix la vida popular dels carrers al voltant del Mercat de Sant Anton, amb un seguit de personatges característics: Barringa Barranga, Poquilluca, Ramon Plantafigues i Xic Pitarra.
Hi ha una descripció viva de l’ambient del mercat, de la plaça del Pedró, d’un quiosc de carrer i d’una casa de meuques, a partir d’una trama, que sovint queda colgada sota l’artifici lingüístic, al voltant del bé i del mal, que toca la sexualitat –hi ha una continuïtat absoluta entre el món de la casa de meuques i el món del carrer– i la superstició i la bruixeria, perquè Xic Pitarra és curandero i La Galinda, bruixa.
També es parla molt de mossèns, de la competència entre parròquies a la Barcelona vella i de sagristanes que busquen la tranquil·litat d’una ocupació segura. Hi ha unes pàgines, sobre la falta de vocació d’un d’aquests mossèns, que fa pensar en Raimon Casellas i en l’Unamuno. Si no fos perquè de tant en tant es parla de la guerra dels tres anys, diries que ets al 1890.
En perspectiva, Carn d’olla té dues evolucions paral·leles. D’una banda, va a parar als guions de televisió que Cabré va escriure a partir del 1985: el “No es pot matar tot el que és gras” del programa Vostè Jutja respon a la mateixa idea. En un moment determinat a TV3 es va pensar que aquell costumisme podia servir per a refer la cultura catalana popular. Una de les trames secundàries de la novel·la, la més seriosa i creïble, duu als maquis del Pirineu i obre el camí del Cabré madur i reconegut internacionalment.
La reedició de Proa inclou un pròleg d’Adrià Pujol Cruells, amb la bona intenció de connectar els jocs lingüístics de Cabré amb el món de Raymond Queneau i Boris Vian. Lluny d’aquests models, Carn d’olla és una novel·la d’estiu, esbojarrada i retrospectiva, recomanada especialment per als admiradors i completistes de l’autor de Jo confesso .
Jaume Cabré Carn d’olla Pròleg d’Adrià Pujol Cruells Proa 182 pàgines 19,90 euros