El breakdance no cola, ‘bro’

Mentre Fermín feia el partit de la seva vida en una punta de la ciutat, la meva crònica olímpica suposadament alternativa derrapava amb estrèpit just a l’altra. De vegades passa.

Ahir havia de ser un dia històric per a l’olimpisme i l’obligació de tot periodista és ser allà on tenen lloc els fets transcendentals. Per primera vegada en la centenària vida de les cinc anelles se celebrarien proves de breakdance. La intenció del COI és captar l’interès de les noves genera­cions i, a parer seu, reconvertir un moviment sorgit als anys setanta als carrers del Bronx en una competició esportiva amb medalles, podi i tota la parafernàlia és una idea brillant. Amb independència del que pensin a Botsuana que per a aquestes aventures sempre beguin de les mateixes fonts (nosaltres també tenim balls tribals i no els escullen mai), l’intent dels senyors grans de vestit i corbata de fer-se passar per modernets deprimeix com aquell pare que tracta com un col·lega el seu fill fent servir l’argot juvenil. “Vols que anem avui al cinema, bro ?”. I el noi fuig avergonyit escales avall.

Em condiciona un fantàstic exercici de gimnàstica rítmica que veig a través del mòbil al matí

Pot ser que servidor estigués condicionat per un exercici amb què va topar al matí al mòbil corresponent a la gimnàstica rítmica, modalitat de més tradició olímpica. L’executa la ucraïnesa Onofriitxuk, de 16 anys, amb el cèrcol i sota les notes de Thriller de Michael Jackson. Us animo que el vegeu. Conté precisió mil·limètrica, risc en cada moviment i una coreografia que amaga anys de feina. Emociona.

El que es perpetra a l’atapeïda plaça de la Concòrdia pertany a un altre nivell. Inferior. Les participants també són molt joves i ballen de conya el breakdance, no em malinterpreteu, però la temptació és preguntar-se si una medalla de gimnàstica rítmica, per posar un exemple fresc, pot tenir el mateix valor que la que es guanya sota aquesta carpa robada del circ Raluy.

Dos speakers que s’adrecen al públic més en anglès que en francès donen una tabarra considerable per presentar “les batalles”, el combat entre dos breakers. Un dj punxa un tema que les participants no coneixen i a partir d’aquí B-Girls de diferents països es desafien per parelles amb moviments rítmics que inclouen el terra, amb piruetes que utilitzen d’eix el cap si fa falta. Són hàbils, no diem que no, però tot plegat no sembla olímpic.

Hi ha un gag a mitja tarda que entendreix la platea, que ascendeix en vertical i circularment al voltant d’un escenari esfèric (un circ, vaja). Enmig d’ outfits molt treballats apareix una australiana vestida amb un simple xandall verd tipus aplegapilotes. Té 36 anys i a primera vista es nota que la cosa no funcionarà. El presentador demana per a ella un aplaudiment i diu que és la primera breaker d’ Oceania o alguna cosa així. La seva participació, exagerant, soc jo fent el carallot en una discoteca després de l’institut. Els espectadors segueixen els moviments de l’artista mirant-se els uns als altres, senyal que no només a mi allò em sembla una presa de pèl. Li demano a Déu que no es desnuqui. Es fa anomenar Raygun, perquè aquí tots els atletes (?) tenen sobrenom. Penso que en el seu cas és per ocultar la seva identitat per quan torni a Austràlia. Cau derrotada contra una francesa que es diu Dembélé. “Te lo juro por Arturo” (aquí tenim l’edat que tenim). Al final, no em penedeixo d’haver vingut.