La fugaç incursió, dijous passat, de Carles Puigdemont en l’escenari polític català no va aconseguir alterar la celebració del ple d’investidura com a president de la Generalitat del socialista Salvador Illa, que ahir es va reunir amb Pere Aragonès per formalitzar el traspàs de poders en un marc de normalitat institucional. Tot i això, ha tingut conseqüències greus. Principalment, per al prestigi dels Mossos d’Esquadra, que eren els responsables d’arrestar l’expresident Puigdemont, sobre qui cau una ordre de detenció, i que van fracassar en l’intent. Aquest cos policial, valorat en àmbits sobiranistes com una estructura d’ Estat fonamental, va fallar estrepitosament i en directe, cosa que va causar una estupefacció generalitzada entre els catalans que seguien els fets, ja fos in situ o gràcies a les retransmissions dels mitjans de comunicació.
La fugida de Puigdemont, després de pronunciar un discurs curt i previsible a l’Arc de Triomf, a Barcelona, envoltat com si fos una guàrdia de corps per la plana major de Junts, que el va acomboiar fins a l’automòbil en què va emprendre una nova fuga, pot tenir conseqüències per als seus correligionaris, algun dels quals probablement serà cridat a declarar perquè en faciliti informació.
L’inductor del desgavell és Puigdemont, que no vol assumir el canvi de cicle
Errar és cosa pròpia dels éssers humans. Però les circumstàncies de cada error relativitzen o engrandeixen la seva gravetat. Les circumstàncies de l’escapada de Puigdemont són de les que l’engrandeixen, i molt. En l’operatiu per assegurar una investidura presidencial sense incidents van participar centenars d’agents, segons va recordar ahir el comissari en cap dels Mossos, però no van ser suficients per detenir qui ja només sembla viure per desafiar els poders públics. La roda de premsa que els dirigents dels Mossos i el conseller d’Interior van oferir ahir va ser rica en evasives i va flaquejar en explicacions satisfactòries o en l’assumpció de responsabilitats. Malgrat que l’estupefacció abans al·ludida es manté, atès que Puigdemont ja estaria de tornada a Bèlgica, segons va manifestar Jordi Turull, secretari general de Junts, que dijous va pujar al mateix cotxe en què es va escapolir l’expresident. I malgrat que diverses instàncies, des del Tribunal Suprem fins al ministre de la Presidència, han demanat explicacions sobre l’operatiu dels Mossos. Els responsables del cos policial català van negar ahir qualsevol conxorxa amb el fugit. Dos agents dels Mossos han estat detinguts per presumpta col·laboració en la fuga, i no es descarten noves detencions les pròximes hores.
Puigdemont havia manifestat en diverses ocasions el compromís de tornar a Espanya per assistir al debat d’investidura del president de la Generalitat. El que va fer dijous no va ser això, sinó aparèixer i desaparèixer tot seguit, sense donar-se temps per anar al Parlament. La seva ha estat una altra actuació en la línia de la confrontació habitual amb l’ Estat, una nova expressió d’astúcia pàrvula i de poc respecte institucional. No prova més que la seva decisió d’evitar l’acció de la justícia i, amb això, la presó; i, pitjor encara, un cert messianisme, que ara repercuteix negativament sobre la credibilitat dels Mossos i compromet els seus. Tot això, després de dinamitar els últims ponts entre els dos grans partits independentistes, responsabilitzant ERC de la seva hipotètica –i a la fi inexistent– detenció, i donant al final del procés accents de grand guignol .
Els Mossos no van viure dijous un dia de glòria, i ara estan immersos en una crisi de prestigi. Però l’inductor del desgavell, un desgavell que a ningú, ni tan sols a ell, beneficia és Puigdemont, que es resisteix a acceptar el nou cicle polític derivat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.