Gràcies per aquests Jocs

Respireu fondo que ve una frase llarga. Si no fos periodista no seria a París, tampoc no tindria una habitació pagada on dormir, ni portaria una acreditació penjada al coll, i sense acreditació no podria accedir a la piscina de La Défense, topar a l’entrada i comentar cinc minuts els Jocs amb l’admirat Àlex Corretja, escriure la crònica d’un dels partits més emocionants de la història del waterpolo espanyol, prendre declaracions de jugadores felices, creuar la ciutat amb metro i veure en directe Stephen Curry anotar 17 punts en el primer quart al costat de LeBron James, Kevin Durant i companyia en un atapeït París-Bercy davant la mirada de Spike Lee, la filmografia del qual conté una de les meves pel·lícules favorites: 25th hour . Ja sé que els Jocs acaben diumenge, però volia donar les gràcies a aquesta professió abans de tornar, que després se’m passarà.

Wembanyama és tan alt que és impossible veure’l sencer. Cal escollir entre seguir-li els moviments de cintura cap amunt o els passos de cintura cap avall. Al fenomen francès el veiem jugar perquè arribem amb molta antelació al partit que realment ens interessa. França supera Alemanya (73-69) i es fica a la final, però estem davant una oliva esmunyedissa del vermut, nosaltres hem vingut a dinar, a veure el dream team de bàsquet. Darrere de les dues cistelles compto fins a tres milions de fotògrafs. Salten a escalfar les estrelles i dos voluntaris se situen sota del cèrcol a repartir les
pilotes que cauen. Aquesta la dono a LeBron, aquesta a
Curry, aquesta a Tatum, aquesta altra a Anthony Edwards... Experimenten una barreja estranya d’estrès extrem i goig còsmic que els músculs de les seves cares tracten de desxifrar perquè és novetat.

La nit acaba amb Sèrbia collant el ‘dream team’, que pateix però guanya

Pau Gasol, bastó en mà sobre el parquet, dona per iniciat l’espectacle i, enmig de l’embadaliment provincià, reparem en una cosa: Sèrbia també juga i es planta amb tretze punts d’avantatge (63-76) en acabar el tercer quart. Guiats per Pesic, un entrenador amb aspecte de venerable ancià (74 anys) més llest que la fam, Bogdanovic, Avramovic i Dobric cusen a triples uns sense nord i cada cop més nerviosos nord-americans. Potser pensaven que vigilant un dels seus iguals, Nikola Jokic, n’hi hauria prou. Però per tombar els serbis dues vegades seguides (ja ho van aconseguir en la fase de grups) es necessita un plus, en especial si el partit és decisiu. En això els països de la vella Iugoslàvia no enganyen. Porten tatuat el gen competitiu. A Europa es juga de meravella al bàsquet, els seus conceptes col·lectius estan per sobre dels que s’estilen a l’NBA, un espectacle global innegable que va més de solistes extraordinaris que d’associar-se al voltant de la pilota. L’esport d’equip descriu el perfil de cada societat.

Els EUA, liderats per un LeBron James emprenyadíssim amb el que està passant (ja va perdre en uns Jocs, els d’ Atenes, contra l’Argentina, i no tolerarà una repetició), es refà a temps. I els seus companys decideixen collar en defensa. No és qüestió d’espatllar al cap el final de la seva carrera, que el multicampió de l’NBA ja té 39 anys.

Acaba el partit amb quatre de diferència (95-91) per als EUA, que n’han vist de tots colors. Com als periodistes quan se’ns creua un partit diferent al que esperàvem. Qui em manava a mi parlar bé de l’ofici. Mai més.