La disciplina a què es va sotmetre en l’època de ballarí al conservatori de Palma li va deixar un generós pòsit. Córrer amunt i avall de la muntanya a un ritme trepidant durant quilòmetres i quilòmetres per terrenys incòmodes, pedregosos, relliscosos... sembla més dur que assajar passos de ball. Però no pas per a Pere Rullan, que abans de
dedicar-se a les curses per muntanya, va invertir deu
anys en la dansa, fins als 19, quan va marxar del seu Sóller natal per estudiar Ciències de l’ Activitat Física i Esport ( CAFD), primer a Madrid i després a Lleida.
“La dansa és un món molt jerarquitzat, amb una disciplina militar; sempre dic que és en el que he tingut més implicació, hi dedicava sis dies a la setmana, de dilluns a divendres unes quatre hores a la tarda sortint de l’institut, i cada matí de dissabte, és molt sacrificat. Aquest esquema tan rigorós de superació personal et queda per a tota la vida”, reflexiona.
“L’esquema tan rigorós de superació personal en la dansa et queda per sempre”, comenta
A l’hora de decidir per on encarrilava el futur, va descartar continuar al conservatori, no es veia lluitant per entrar en una companyia. “Estudiar i l’exigència de la dansa era massa. Com que m’agradaven els esports, també navegava i havia jugat a tennis, vaig començar a córrer per preparar-me per a les proves d’accés al CAFD, l’antic INEF. L’experiència al conservatori m’ha servit per superar-me com a corredor”, comenta.
El Pere, de 34 anys, es va formar en dansa clàssica, contemporània, flamenc... “En l’àmbit motriu, m’ha aportat equilibri i coordinació neuromuscular”, afegeix. Prefereix les baixades que les pujades, ja que el repertori de passos és més variat, va adaptant la cadència de les gambades als esculls que afloren al terreny, movent els peus ràpidament, com en un zapateado. Al tablao o en un pendent, mana la velocitat de les trepitjades, la sòlida adherència a la terra.
Entrenant-se pels carrers de Madrid va coincidir casualment amb un altre atleta, David Galindo, que es va convertir en el seu primer preparador. Va acabar CAFD a Lleida i va entrar-se al centre de tecnificació de curses de muntanya de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ( FEEC), que ara dirigeix.
En Pere ha crescut en una família que valora l’activitat física. Amb el seu germà petit, en Manuel, havia compartit hores de ball al conservatori, després tots dos van estudiar CAFD i van ser seleccionats per la FEEC. A casa, veia el seu pare, mestre com la seva mare, sortir amb freqüència a córrer i a preparar-se per participar en alguna marató. Tenir la serra de Tramuntana a quatre passes per trotar és un al·licient més. També ho és la Cerdanya, on en Pere resideix des del 2016.
Compagina la dedicació a l’equip de la FEEC amb la
direcció d’un gimnàs a Fontanals de Cerdanya i els
entrenaments, de deu a quinze hores setmanals. “Vaig començar amb curses més curtes, quilòmetres verticals o de 10 a un màxim 15 quilòmetres; ara faig maratons i distàncies de fins a 60, a més d’esquí de muntanya”, explica.
Els seus millors resultats són la tercera posició el 2015 en una de les cites més destacades del calendari, la Zegama-Aizcorri (42 km), a Guipúscoa, que el rei del trail, Kílian Jornet, ha guanyat onze vegades, i les victòries als campionats d’ Espanya del 2022 de quilòmetre vertical corrent i esquiant. També va vèncer el 2022 a Lavaredo (48 km), a les Dolomites (Itàlia). Aquest mes tornarà a Chamonix per participar en una de les proves de l’ Ultra Trail del Mont-Blanc, l’ OCC, de 55 km i 3.500 metres de desnivell positiu.
Aquest tipus de recorreguts tan salvatges, amb desnivells de vertigen, atrapen molts esportistes. Comencen amb itineraris moderats, però cada vegada el cos els demana més. Algunes de les rutes més
inclements sumen 170 quilòmetres i posen a prova la resistència física i mental dels participants. Una certa dosi d’humilitat i tenir l’ego ben a ratlla és un plus en aquests recorreguts trencacames per evitar lesions greus.
“La ultradistància exigeix esperit de superació, però per a molta gent és una addicció i potser acaben arrossegant-se, el concepte d’esport i salut és complicat, no és saludable acabar 100 km arrossegant-te”, subratlla. Ja deia fa anys el nord-americà Anton Krupicka, especialista en ultres i molt castigat per les lesions, que aquestes curses són “destructives”. Sabent que li malmetien el físic, que patia molt, massa, continuava perquè l’apassionaven. Però ara passa més temps damunt la bicicleta que trotant.
“Cada cos té una caducitat articular i muscular, però si et cuides i no abuses de la competició pots allargar la carrera fins fets els 40 anys”, opina, alhora que puntualitza que per a la immensa majoria dels mortals el més beneficiós és córrer unes cinc hores a la setmana. No és necessari, al contrari, exigir-se més.
A en Pere, el que l’inspira és la sensació de llibertat i alhora de fragilitat que percep quan surt a la muntanya; córrer, esquiar o escalar sense pensar en res. “Això sí que és desafiador, m’agrada esbrinar de què soc capaç”.
