Per Parvaneh Kazemi, és més rellevant, infinitament més, haver “fracassat” en l’intent de coronar el Kanchenjunga, la tercera muntanya més alta del món, de 8.586 metres, entre el Nepal i l’ Índia, que haver pujat gairebé d’una tirada l’Everest i el Lhotse. A Teheran, li van preguntar si se sentia deprimida per haver-se quedat a menys de 400 metres del cim, i ella va contestar exultant que havia estat una gran experiència i que el més important era que havia tornat amb vida. Durant l’ascensió va acariciar tres vegades la mort, però, potser per coses del destí o per prendre les decisions correctes en cada moment, sempre la va esquivar. La Parvaneh, ‘papallona’ en persa, reflexiona sobre aquesta aventura d’ altura i d’altres a la llibreria NaturaLlibres d’Alins, al Pallars Sobirà, on es va desplaçar a finals de juny per participar en una xerrada amb l’alpinista Jordi Tosas a propòsit del seu llibre, Algebres de la il·lusió .
Tots dos són devots de les matemàtiques, defensen que aquesta ciència és a tot arreu. “A l’art, la literatura..., també a la muntanya”, diu la Parvaneh. Contra els desitjos de la seva família, molt tradicional i religiosa, va estudiar aquesta carrera a Teheran i va fer classes en un institut durant dues dècades, fins que va descobrir que la seva altra passió era pujar cims. L’addicció va sortir tard, fets els 35 anys, després d’una escapada casual a una muntanya de 4.000 metres al nord de Teheran. “Caminant, caminant vaig arribar al cim, em va donar pau, tranquil·litat i vaig decidir deixar l’esport en què competia en aquella època, el bàdminton, ja que es respirava un ambient massa competitiu”.
La Parvaneh va guiar per última vegada a l’Iran l’estiu del 2022, poc abans de la mort de Mahsa Amini
Les sensacions que li va aportar l’excursió van ser decisives per emprendre un canvi radical en la seva vida. Va ascendir el Damavand (5.610 metres), el pic de més altura de l’ Iran, i va forjar reptes més exigents a l’ Himàlaia. “Als 40 anys vaig pujar el meu primer vuitmil, el Manaslu, i als 41, l’Everest i el Lhotse”, relata. Va ser la primera dona que aconseguia enllaçar els dos cims en una setmana. Ella afirma que, si ho va fer, no va ser buscant rècords, sinó per motius econòmics, per fusionar dues expedicions en una. En total, ha coronat cinc vuitmils, els dos últims, el Makalu i el Dhaulagiri.
Quan va abandonar la docència es va formar com a guia de muntanya a l’ Iran, però la situació al seu país ha provocat el descens de turistes. L’últim guiatge va ser l’estiu del 2022, unes setmanes abans que la policia de la moral arrestés i maltractés Mahsa Amini, una jove de la minoria kurda de 22 anys, per no portar el vel ben posat. Amini va morir tres dies després de la detenció i es van desencadenar les protestes. La Parvaneh va marxar de l’ Iran i des d’aleshores no té feina de guia. Ha hagut de centrar la seva activitat en les conferències i també organitza classes de cuina persa.
Té la satisfacció d’haver acompanyat Peter Habeler i la seva família en l’ascens del Damavand el 2013. L’austríac Habeler és un respectadíssim alpinista que, juntament amb Reinhold Messner,va assolir el que es considerava impossible: pujar l’Everest, per primera vegada en la història, sense ajuda d’oxigen, el maig del 1978.
La Parvaneh resideix actualment a cavall de Prádena, a Segòvia, i Teheran, el seu campament base per explorar una multitud de cims de més de 4.000 metres. “A l’ Iran, la muntanya aporta llibertat”, mussita.
Explica que abans de la revolució islàmica, el 1979, l’alpinisme femení s’havia fet un lloc, però que les dues dècades següents tot es va parar fins que al nou segle la federació iraniana va començar a muntar equips de dones, tot i que ella sempre ha anat per lliure, sense patrocinadors ni suport oficial. Un dels seus referents és la malaguanyada Leila Esfandyari, una microbiòloga iraniana de la seva mateixa generació que també va triar la muntanya i va fer caure no pocs murs culturals. La Leila va perdre la vida el 2011, als 41 anys, en el descens del Gasherbrum II (8.035 metres), al Pakistan.
Encara que deixés la docència, insisteix que les matemàtiques formen part de la seva existència. “Quan vas d’expedició has de planejar-la bé, prendre decisions vitals, fer càlculs, estudiar les vies d’ascens, analitzar probabilitats... Tot són matemàtiques, i com més en sàpigues, millor actuaràs. A mi m’han ajudat molt”, comenta.
Una evidència que dominar els números ha estat important en moments crítics és la seva experiència al Kanchenjunga, la història amb què començava aquesta crònica. “Vaig sortir del campament IV amb una infecció al coll i als pulmons; pujava, però no podia respirar, tot i això, vaig continuar sis o set hores, cada vegada pitjor. Tossia i em vaig posar la màscara d’oxigen, però no millorava, no ho entenia, ja que no m’havia passat mai res semblant. A 8.200 metres anava molt i molt lenta, vaig pensar que a aquella velocitat no podria arribar dalt, que moriria i que havia de baixar. És molt curiós, perquè en aquell moment sentia que ja no estava en aquest món. Vaig girar i vaig salvar la vida. Aquella mateixa nit van morir cinc persones molt més fortes que jo. En el descens vaig caure en una esquerda, estava sola i vaig pensar que sí que moriria, després em vaig dir que no, vaig agafar el piolet i amb molt de compte vaig aconseguir sortir-ne. Segona vegada. I quan vaig arribar al campament II, on tenia la tenda, ja no podia més i vaig pensar que havia de descansar. Però no sé què va passar en la meva ment que en deu segons em vaig dir: ‘No! Has de continuar cap al camp base’. Aquella nit una allau va destruir el campament II i per tercera vegada vaig salvar la vida”.
