L’ Orient Mitjà crema sense que l’ Iran i els Estats Units atiïn el foc perquè una guerra oberta no els beneficia. Seria una llosa per a la campanya demòcrata, i la República Islàmica no està preparada.
La setmana passada Israel va assassinar Ismail Haniyeh, líder de Hamàs, a Teheran, i Fuad Shukr, cap militar de Hizbul·lah, a Beirut, pensant que així restabliria la dissuasió que va perdre el 7 d’octubre i que deu mesos de guerra a Gaza no han restablert. Sense aquest avantatge estratègic, Israel haurà de fer servir totes les energies –econòmica, militar, tecnològica i humana– per defensar-se i no podrà prosperar.
Això ho saben els caps del Mossad i el Shin Bet, els serveis d’intel·ligència, ara en clara i oberta disputa amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que opina el contrari. El president nord-americà, Joe Biden, també creu que Netanyahu no ha calculat les conseqüències a mitjà termini d’aquests assassinats.
L’ Iran i Hizbul·lah respondran. Hi estan obligats perquè ells també volen recuperar la dissuasió perduda.
Serguei Xoigú, secretari del Consell de Seguretat deRússia, es va veure ahir aTeheranambMohamed Bagueri, cap de l’EstatMajoriranià
La dissuasió condueix a l’equilibri perquè ningú no ataca l’enemic si atacar-lo suposa una sentència de mort.
Netanyahu creu que l’ Iran no hi té res a fer, però s’equivoca, perquè la superioritat de l’exèrcit israelià ja no és determinant.
A l’abril va necessitar l’ajuda dels EUA, el Regne Unit i Jordània per frenar les desenes de drons i míssils balístics que va llançar l’ Iran en resposta a l’atac previ al seu consolat a Damasc.
No obstant això, repetir aquesta resposta no seria tan dissuasiva per a l’ Iran com un bombardeig massiu de Hizbul·lah des del sud del Líban contra el cor d’Israel. La resposta israeliana seria aleshores massiva i arrossegaria els EUA.
L’ Iran sospita que això és, precisament, el que busca Netanyahu: implicar Biden en una guerra oberta per afavorir Trump.
Netanyahu sembla que ignora que la feblesa de Biden també és la seva
Biden, com qualsevol president que se li acaba el mandat, perd força, i Netanyahu ho aprofita perquè prefereix Trump al despatx oval.
En cas d’una resposta massiva de l’ Iran, Donald Trump culparia el president d’incendiar la regió i jugaria en campanya la carta del pacificador esgrimint els acords d’ Abraham, el pla que va posar en marxa perquè el Marroc i les monarquies del Golf s’acostessin a Israel.
Una guerra oberta suposaria
el fracàs de la diplomàcia de Biden, que fa mesos que intenta
un alto el foc a Gaza que Netanyahu boicoteja, com ha afirmat la mateixa Casa Blanca. Kamala Harris assumiria la rèmora d’aquest fracàs.
Els Estats Units han perdut influència a l’ Orient Mitjà. No només amb l’ Aràbia Saudita, que mira amb bons ulls la Xina, gran consumidor de petroli, i Rússia, productor que necessita per mantenir el preu del barril tan alt com sigui possible, sinó també amb Israel.
Mentre la Xina i Rússia guanyen pes a Teheran i Riad, Netanyahu sembla que no entén que la debilitat dels EUA també és la seva. Sense el seu gran aliat no podrà sostenir un conflicte en diversos fronts alhora. Israel pot dur a terme operacions de gran intel·ligència i precisió tecnològica, com els assassinats de Haniyeh i Shukr. Tot i això, necessita moltes més coses per viure en pau dins de les seves muralles.
Com va dir David Ben-Gurion, Israel necessita molta cohesió social i molta diplomàcia per contrarestar la inferioritat en població i territori. La societat israeliana, però, està trencada i no hi ha les condicions per a un acord amb els palestins que porti a la pau amb els països àrabs.
L’ Iran prepara la resposta sabent les debilitats d’Israel i els EUA. La temptació de l’ala dura del règim és llançar un atac massiu amb ajuda de Hizbul·lah i altres milícies de l’ Eix de la Resistència.
Tot i això, si el nou president de l’Iran, Massud Pezeixkian, vol minimitzar el risc d’una guerra oberta, té dues opcions: assassinar un alt dirigent israelià (resposta simètrica) o atemptar contra la comunitat jueva fora de la regió (resposta asimètrica).
El precedent seria el cotxe bomba del 1994 contra l’ AMIA, la mútua jueva a Buenos Aires, que va matar 80 persones i en va ferir més de 300.
Deu mesos de guerra a Gaza no tornen a Israel la capacitat dissuasiva
Una tragèdia d’aquestes dimensions castigaria Netanyahu, però no obligaria els EUA. El primer ministre, responsable del col·lapse de la seguretat que va propiciar la matança del 7 d’octubre, no podria eludir la crítica que també posa en perill els jueus fora d’Israel.
Un Netanyahu feble, processat a Israel i la Haia, amb gran part del món en contra, és una amenaça per als seus. L’ Iran ho sap i intentarà aprofitar-ho.
