La catedral de Carlos Alcaraz

A Roland Garros una multitud de persones, sobretot nanos, s’arremolinen. A la terra batuda d’una de les pistes exteriors, Carlos Alcaraz pica una vegada i una altra la pilota. Ha jugat vuit partits al torneig olímpic, entre individuals i dobles, i ahir va ser el seu primer dia sense matx. Recuperació i descans, però també activació. “ Carlitos, Carlitos”, diuen els nens, alguns espanyols i d’altres amb accent francès. El murcià abandona l’entrenament, signa autògrafs i regala pilotes, causant un guirigall en la canalla.

L’acompanyen el representant, Albert Molina, i el capità de l’equip espanyol, David Ferrer, el seu espàrring ocasional aquests dies. Se’l veu somrient. Gaudeix al límit i vol fer història avui. S’enfrontarà a Novak Djokovic a la final (no abans de les 14 hores). Si guanya, serà el tercer tennista que encadena Roland Garros, Wimbledon i l’or olímpic. Els altres dos són dos monstres d’aquest esport: Steffi Graf, que ho va aconseguir a Seül 1988, i Rafa Nadal, per descomptat, que ho va aconseguir a Pequín 2008.
“ Uf, m’encantaria afegir-me a aquests noms. Per a això hem vingut aquí. Ens divertirem”, assenyala el murcià.

Però sap que al davant té un jugador etern. “Em queda
un pas petit, però és una muntanya. En Novak sempre és favorit en tots els tornejos en
què participa, serà complicat. Intentaré encarar-ho com un partit més, tot i que sé que
és molt important”, raona
Alcaraz.

Es tracta d’una final de contrastos. El finalista més jove de la història olímpica (21 anys) contra el serbi (37), el més veterà que arriba a aquestes instàncies des que el tennis va
tornar als Jocs el 1988. Per a Alcaraz, sempre precoç, són els primers Jocs. Per a Djokovic
ja són els cinquens. Per al murcià es tracta d’arribar i fer
caure la porta com ha fet tantes vegades els últims anys. Per al serbi es tracta de treure’s una espina al cor i d’aconseguir l’últim gran títol que li falta.
La seva història amb els Jocs
és plena de frustracions.

Només Graf i Nadal saben què és guanyar el mateix any Roland Garros, Wimbledon i l’or olímpic

Només té un bronze a Pequín, quan va protagonitzar un dels errors més recordats de la seva carrera, un smash que va fallar contra Nadal a les semifinals. Una jugada que sempre l’ha perseguit. “He esperat
això gairebé 20 anys. He aconseguit coses grandioses, però no ser mai en una final olímpica. Estic molt emocionat”, admet el serbi, que va celebrar amb magnificència la victòria a les semifinals.

De passada, la final servirà per desempatar el cara a cara entre tots dos. Tres victòries preveu l’historial per a cadascun. En l’últim precedent,
Alcaraz va guanyar.

Ni més ni menys que a la ­final de Wimbledon, i amb ­comoditat, per tres sets a zero. “No estava gaire bé físicament en aquell partit. Ara em trobo molt millor”, avisa Djokovic. A l’ All England Club hi va jugar tres setmanes després d’intervenir-se el genoll per un ­problema de menisc. Per això porta una genollera en tots els partits des d’aleshores. ­Alcaraz, en canvi, el que va mostrar ahir és una protecció
a la cuixa. Una cosa ben normal, amb la marató de tennis que ha fet.

Perquè aquests dies a París no ha sortit de la bombolla de Roland Garros i la vila ­olímpica. “No he tingut temps d’anar a veure altres esports, m’hauria encantat donar suport a ­altres espanyols i gaudir de tot l’ambient, però no he
pogut”.

“Fa gairebé 20 anys que espero ser en una final d’uns Jocs, estic emocionat”, diu Djokovic

No és estrany. Partits d’individuals. Partits de dobles. Bicicleta, banyera freda, recuperació amb els fisioterapeutes, entrenaments... Un no parar.

Djokovic arriba més fresc a la final, ja que no va disputar els dobles, però també té 16 anys més. Diferències generacionals al marge, tots dos somien el mateix: l’or. “Esclar que l’he visualitzat i me l’he imaginat. És una cosa que m’anima i que em dona energia. Guanyar seria molt gran”, va dir Alcaraz, que va prometre que es tatuaria els cèrcols olímpics en cas que guanyi. No sap què és la por.