Democràcia totalitària i matemàtiques

Per entendre l’art d’instaurar una democràcia totalitària cal talent, intel·ligència matemàtica (ja veurem per què) i una absoluta falta d’escrúpols. En comptes de definir el que és aquest oxímoron, “democràcia totalitària”, assenyalaré alguns països que ho són. Curiosament, coincideixen exactament amb els que es van precipitar a reconèixer Nicolás
Maduro com a president de Veneçuela des de l’instant mateix en què van sortir els “resultats” de les eleccions: Rússia, l’ Iran, la Xina, Nicaragua i Cuba. Aquests cinc països han entès bé com s’estableix una democràcia totalitària.

Per començar, cal que hi hagi un únic partit per què es permet votar. Això de vegades és explícit, com a la Xina, a Cuba o a l’ Iran, i de vegades dissimulat, com a Rússia o a Nicaragua. És millor que sigui explícit, ja que almenys un sap a
què atenir-se. Per exemple,
a la Xina no es pot votar per ningú que no pertanyi al Partit Comunista, punt. A la teocràcia iraniana no es pot votar per ningú que no hagi estat aprovat per l’aiatol·là que rep instruccions directament d’ Al·là, punt.

Si la democràcia totalitària és dissimulada, cal desterrar, empresonar o matar l’opositor

Quan la democràcia totalitària és dissimulada, l’estratègia és diferent: cal desterrar, empresonar, inhabilitar o directament matar qualsevol opositor polític que sigui popular. En això Putin en gran i Ortega a la menuda són mestres: el primer fa servir el verí, la defenestració (llençar per la finestra) o la cadena perpètua; el segon, més clement, prefereix desterrar i desposseir de la ciutadania els opositors.

Francament, Veneçuela és una democràcia totalitària molt mediocre. M’imagino els líders totalitaris que han parlat per telèfon amb Maduro: “ Home, Nicolás, et felicito, però la pròxima vegada, si fas trampa, l’has de fer bé”. I Maduro: “Al CNE encara sumen per emetre el segon butlletí. Dona’m una miqueteta més de temps”.

Si els chavistes no perdessin tant temps dissenyant les disfresses que es posen per celebrar la victòria tramposa (aquells vestits com de carnaval en què s’ emboliquen en una bandera amb ales de papallona), si no perdessin tant temps amb la roba, almenys farien bé els càlculs, perquè són les mateixes xifres exposades per ells les que els delaten com a tramposos.

Vegem-ho:

A les 12.07 de la nit de diumenge (ja era dilluns) el senyor Elvis Amoroso va treure un paper i va llegir el resultat de les eleccions, va dir ell, amb el 80% de les taules escrutades. Em puc imaginar l’ordre que va rebre Amoroso: “Sigui com sigui, a mitjanit surts i
llegeixes els resultats amb el triomf de Maduro”. Es van
posar a córrer i van fer malament els comptes, sense si més no assessorar-se amb un bon matemàtic.

Amorós devia pensar: “Posem que ja tenim escrutats deu milions de vots, però no en diguem deu, que ningú no ho creurà, diguem una miqueta més: 10.058.774. Diguem, també”, i allà va treure la calculadora, “que Maduro va treure el 51,2% dels vots”. Li va treure a la primera xifra inventada el 51,2%, i això li va donar 5.150.092,28 vots. Com que el nombre de votants no pot tenir decimals, ho va arrodonir 5.150.092. “Perfecte. Ara li donem al tal Edmundo el 44,2% dels vots”, i va multiplicar una altra vegada: això li va donar 4.445.978,10. Treu el decimal i arrodoneix. “Molt bé. Quin percentatge ens falta? Exactament, el 4,6%” (no hi ha vots nuls, en blanc, ni res d’això). Torna a multiplicar, li dona 462.703,60 i arrodoneix bé cap a dalt: 462.704 vots pels altres candidats. “Listo el pollo, ya puedo salir al aire”.

Com em va dir Camilo Arias, doctor en Matemàtiques a les universitats d’ Utrecht i Zúric, “òbviament van escollir els percentatges i després van calcular els nombres de vots. Segons el nombre de sufragis reportats pel CNE, Maduro va rebre el 51,1999971% dels vots, i González, el 44,1999989%. És impossible que surtin 4 nous seguits per als dos candidats. La probabilitat és d’una en milions”. Amb les tècniques d’arrodoniment dels percentatges (cap a dalt o cap a baix) hi ha centenars de xifres de vots diferents que també donarien el 51,2% o el 44,2%. Tot i això, els vots registrats són els més pròxims possibles al percentatge exacte. Ridícul. La trampa veneçolana no pot ser més grollera: es descobreix a si mateixa.