El mar és l’encarnació d’unaexistència supernatural i meravellosa
Jules Verne
Des de Montreal’76 la vela ha pujat sempre al podi excepte a Sydney 2000 i Rio 2016
El temps a París està sent una nosa, així sol ser-ho a l’agost.
Ara creix una tempesta elèctrica: llamps i trons es desplomen sobre els caps, amaren els pupitres de la tribuna de premsa, esguerren l’ordinador a un company, fan sortir de polleguera els organitzadors.
De reüll, l’olimpisme contempla el Sena i es diu: “Pels pèls vam salvar la cerimònia inaugural i el triatló. Però encara ens esperen les proves de natació
en aigües obertes [8 d’agost,
el 10 km femení; l’endemà, el masculí], i res no ens garanteix que, el dia dels fets, aquests
corrents baixin nets, lliures de bacteris...”.
Després escampa i llavors reapareix el sol i pica de debò. Ens en anem als 35ºC amb una humitat del 90%: no hi ha terme mitjà, cal treure’s l’impermeable i buscar les bermudes.
Ni així: ens cremem.
A la Marina de Marsella, 774 quilòmetres al sud de París, els regatistes atalaien l’horitzó i es pregunten on els portarà tot això. Els vents flaquegen, s’adormen, de vegades cauen per sota dels vuit nusos, així no es poden fer regates.
Dijous no es va navegar: es va interrompre la prova en dues ocasions. Al migdia, els regatistes havien sortit a mar obert, a punt per al combat, i llavors, el mar es va calmar. Els vents van fer de les seves. Ara bufaven, ara s’escoraven, ara s’adormien. Quan els vents van perdre força definitivament, i van descendir als cinc nusos, l’organització va dir prou, va aturar el procés.
De seguida es va organitzar un altre camp de regates, es van buscar alternatives per a la tarda, però tampoc.
A les sis de la tarda, els aspirants espanyols al podi del 49er, Diego Botín i Florian Trittel, van haver de recollir els estris i esperar a ahir.
Però ahir ja sí: ahir es va disputar la decisiva Medal Race.
I a la fi, els regatistes espanyols recollien la seva medalla: Botín i Trittel navegaven fins a l’or.
I la vela, bastió irreductible de l’esport espanyol, ja tornava a respirar alleujada: tantes coses en comú tenen els regatistes i l’olimpisme, van plegats.
22 podis suma la vela espanyola (és exactament un més que el piragüisme).
El primer es remunta a Los Angeles 1932, al bronze de Santiago Amat a Dinghy, però les coses s’han anat accelerant en l’olimpisme contemporani. Des de Montreal’76 fins avui, la vela espanyola ha obtingut una medalla en totes les edicions, excepte a Sydney 2000 i Rio 2016.
Diego Botín (30) i Florian Trittel (30), tercers del rànquing, sumaven tres anys dalt del podi. Tenien un or mundial i una plata europea del 2022. I un bronze mundial el 2023. I aquest 2024 havien estat sempre a dalt: bronze al Mundial de Lanzarote, or al Trofeu Princesa Sofia, or a la Setmana Olímpica Francesa.
Pas mal .
–En la història de l’olimpisme, no hi havia hagut mai un desenllaç tan igualat. Estàvem sis
embarcacions amb opcions de victòria – explicava, la vigília, Diego Botín.
El joc de nervis no enervava els espanyols, llops de mar: Diego Botín havia estat quart a Tòquio 2020 (en 49er, amb Iago López Marra) i Florian Trittel, sisè (a Nacra 17, amb Tara Pacheco). Així doncs, a la Medal Race prenien el comandament per no deixar-lo anar mentre els rivals, anant-los al darrere, només podien contemplar com s’allunyaven.
– Encara que no ho sembli, no ha estat fàcil –explicava Botín–. Amb tanta incertesa, costava de dormir a les nits. Però el pla ha sortit al peu de la lletra.
– Durant sis dies, hem passat més de quatre hores al mar. Mantenir el focus durant tot aquest temps ha estat un dels nostres reptes més importants –l’acompanyava Trittel.
(Jordi Xammar i Nora Brugman continuen vius en el Dinghy mixt: després de les dues primeres regates són segons a la general; avui tornen a escena.)
