A la Ser, José Luis Sastre entrevista el ministre d’Afers Exteriors José Manuel Albares. El ministre demana un marge de prudència per verificar els resultats, avui sota sospita, de les eleccions a Veneçuela. Nicolás Maduro s’ha autoproclamat guanyador amb la mateixa eloqüència intimidant amb què ha amenaçat Javier Milei. “¡ No me aguantas un round, bicho cobarde!” , li ha etzibat. Veient-lo celebrar prematurament la victòria, vestit amb un xandall de banderer olímpic de la delegació veneçolana, l’amenaça és versemblant. Unes hores abans de les eleccions, Maduro ha definit el seu rigor democràtic. “ Hay que ganar
por las buenas o por las malas”, ha dit, potser inspirant-se en Luis Aragonés, que motivava el seu equip dient que havien de guanyar “ por lo civil o por lo criminal”.
A Catalunya, les maneres d’explicar l’extenuant realitat política es contagien amb l’eficàcia d’un virus retòric. La majoria de mitjans parla de “dia clau” o “setmana clau” en la negociació dels impostos, prèvia a l’acord d’investidura. Un titular de RAC1 es desmarca de la tendència general i proposa l’expressió “setmana decisiva”. Són les projeccions d’un desig que s’anteposa a la realitat, esclava d’una incertesa genuïnament indígena. Hi ha una insistència política i mediàtica que empeny la possibilitat d’un acord, qui sap si per cansament o pànic a haver de repetir eleccions.
Si el futur depèn de les bases d’ERC i de Puigdemont, val més no fer plans
A Catalunya Ràdio, Francesc Garriga entrevista Xavier Trias, que afirma que la repetició electoral és millor que un pacte amb gent que no és de fiar. Exemple de gent que no és de fiar (segons Trias): Jaume Collboni i Salvador Illa. “Són senyors molt educats que sempre t’enganyen”, afirma Trias, que, després d’autodefinir-se com “un Biden”, es recrea en el plaer de parlar sense gaire filtres de partit o de conveniència. Les presses per aconseguir un pacte i una investidura encobreixen un temor compartit pels protagonistes de l’hipotètic acord. El temor té una dimensió col·lectiva –les anomenades “bases d’ERC”– i una altra d’individual –Carles Puigdemont–. Tots dos representen la imprevisibilitat i la rauxa que, històricament, alteren qualsevol possibilitat de racionalitzar el present. “El president Puigdemont accepta que puguin ficar-lo a la presó”, va explicar Trias després de subratllar que de Puigdemont sí que te’n pots refiar. És una paradoxa que contrasta amb la imatge que, “ por las buenas o por las malas”, molts mitjans donen de Puigdemont. Amb aquest panorama, s’ha de tenir voluntat per fugir de les polaritzacions interessades i saber distingir la demagògia populista de Puigdemont (avançant-se a una detenció que suposaria “un cop d’Estat”) de l’abús de poder que, amb coartada jurídica, manté la ficció, obscenament real, de l’Enemic Públic Colpista Número U.