Hora de fer balanç d’un any intens per a l’elit econòmica catalana després de 12 mesos trepidants en què s’ha mogut entre bambolines en l’escena política i econòmica, de Barcelona i de Madrid. Aparentment, les forces vives de l’empresariat català se’n van de vacances amb un amarg comiat del Govern de la Generalitat, un xoc gairebé pòstum, atès que és un executiu en funcions. ha aprovat una ampliació del perímetre de la zona de protecció especial per als ocells del delta del Llobregat, que les patronals han interpretat com un obstacle sobrevingut a la ja paralitzada ampliació del Prat. El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, ho ha qualificat de “cop a traïció, estafa i engany”.
Un revés per al nucli dur empresarial després de tres anys, especialment aquest últim, de desplegament perseverant dels seus encants a fi d’atreure els republicans cap als seus postulats sobre el Prat i les rebaixes d’impostos. Al final, amb resultats austers. Però això només una part de l’embotida ocupació política dels notables barcelonins. Primer el més proper. Sota la superfície, la seva mà també ha contribuït a l’ avenç de les negociacions entre els republicans i els socialistes de , aspirant a presidir la Generalitat en els primers dies.
Hi ha hagut discretes reunions per separat amb les cúpules dels tres grans partits, ERC, PSC i Junts, la formació de Carles Puigdemont, amb qui s’han mantingut també contactes telefònics regulars. L’estabilitat és el gran mantra empresarial per evitar a gairebé qualsevol preu la repetició electoral. En això coincideixen amb els socialistes i amb Oriol Junqueras, aspirant a recuperar la presidència del partit republicà.
L’optimisme pels avenços cap al pacte va començar a refredar-se a les seus empresarials a mesura que Puigdemont, fa poques setmanes, els va començar a deixar clar que pensava travessar la frontera per ser present en el debat d’investidura, fins i tot abans. Per complicar-lo, esclar. Ara, després de les seves paraules d’ahir, ja no queden dubtes sobre la seva tornada.
Investir un nou president de la Generalitat és clau per a la política espanyola
Per aquestes mateixes dates de l’any passat, després de les eleccions generals del 23 de juliol, l’escenari polític espanyol va oferir grans sorpreses. Entre aquestes una nova oportunitat perquè Pedro Sánchez reedités el govern de coalició del PSOE amb Sumar amb el suport d’una heterogènia majoria parlamentària que abraçava des de la seva esquerra les forces nacionalistes de Catalunya i el País Basc.
Mentre a Madrid regnava el desconcert i el món econòmic de l’ametlla de la capital abrigava l’esperança que Alberto Núñez Feijóo, el president del PP, podria ser president amb els vots del PP de , els patricis catalans començaven a establir les bases per a l’aliança alternativa. El president de Foment ja feia molt de temps que preparava el terreny per poder intervenir en funció de quins fossin els escenaris i les relacions de força, buscant ampliar el seu marge de maniobra. El setembre del 2020 havia visitat a presó els condemnats pel procés. El gener del 2022 es va reunir discretament amb Puigdemont al seu refugi belga. I després del recompte del juliol, va posar fil a l’agulla perquè Puigdemont donés suport al socialista.
El càlcul de la burgesia catalana, entenent per aquesta el nucli actiu de
grans financers i empresaris que po-
sen en comú les seves opinions, comparteixen decisions i donen suport
als passos que es fan, va ser que Junts podia ser la nova Convergència,
que podia ser molt activa a Madrid i que calia explorar que a Catalunya podria arribar a pactar un govern amb el PSC.
Ho veia així en part perquè considerava més segur un govern constituït, encara que fos el de Sánchez, que repetir eleccions. També perquè va creure que el resultat electoral, amb una majoria aclaparadora a Catalunya per a socialistes i independentistes, anticipava una explosió social si a Espanya quallava un govern de la coalició de la dreta i la ultradreta. Finalment, perquè albirava l’oportunitat de tornar a ser influent en la política espanyola, després d’una dècada llarga de travessia del desert, forjant enteniments amb Junts; també amb el PNB, de sempre més centrament. Una palanca política per als seus interessos i un contrapès a l’ala Sumar del Govern, per a alleujament de socialistes.
L’anhelada tornadadel pujolisme sota la pell de Junts ha estat el seu principal objectiu
Resignació, fer de la necessitat virtut, com predicaria poc després Pedro Sánchez després de defensar l’amnistia que havia negat fins poc abans i conveniència, mare habitual de les seves tàctiques.
De partida, l’opció preferida als salons nobles del poder econòmic per als dos costats de la plaça Sant Jaume va ser un pacte entre el PSC i Junts, la versió sociovergent del postprocés. Ho va intentar a l’Ajuntament de Barcelona, impulsant un acord entre Xavier Trias i Jaume Collboni, en aquest ordre, que no va forjar sobretot pel rebuig dels socialistes i el resultat del qual es va acabar decantant amb el vot no sol·licitat dels regidors del PP. Va haver-hi un pic de tensió entre la burgesia i els socialistes catalans que no va passar de passatger; la sintonia es va recuperar immediatament.
Els empresaris no han deixat de macerar mai les seves relacions amb la política. Empenyent suaument Junts cap a un perfil neoconvergent, acostant-lo a les pràctiques parlamentàries del PNB i xiuxiuejant-li propostes programàtiques del seu interès. La cosa els ha sortit relativament bé, sense eufòries. Alguns passos endavant, també alguns enrere.
Els diputats de Junts han estat molt valuosos en diverses votacions parlamentàries. Dues són especialment excel·lents. La primera el rebuig de la incorporació dels sindicats als consells d’administració de les empreses, proposada per Sumar i que gràcies a l’oposició del front conservador, PP, Vox i Junts- PNB, no va passar de la comissió corresponent.
Una cosa semblant ha passat aquests últims dies amb la reducció de la jornada laboral, segona fita. El bloc governamental ha vist com anava la mà i ha evitat portar la proposta al Congrés. Com era evident, aquesta mesura, sense pacte amb la patronal, no rebria els vots dels diputats nacionalistes catalans i bascos; no s’hauria aprovat. La vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha donat aire a les negociacions i ha evitat els ultimàtums temporals. El tema continua i queda per després de l’estiu. Respirs d’alleujament a CEOE i Foment.
Entre altres coses, aquests rendiments parlamentaris i polítics han suposat que els empresaris de la capital deixin de parlar de l’amnistia, impulsada pels seus iguals catalans des del primer dia, i s’acomodin amb delit a comptar amb aquesta eina d’intervenció política. I a la burgesia catalana, que no té res de radical, li ha servit per tornar a expressar, humilment, criteris propis a la capital. Una cosa que no passava, almenys, des de fa uns deu anys.
Junts, per la seva banda, també s’ha oblidat pel camí d’alguna proposta que havia inquietat sobre manera els empresaris. La més rellevant, la de les sancions a les empreses que van traslladar la seu social fora de Catalunya durant la crisi del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Un episodi que gairebé va provocar la ruptura de relacions. Superat el tràngol, el cordó umbilical que comunica l’empresariat amb Junts continua operatiu. Fins i tot més actiu després de l’opa hostil del BBVA sobre el Sabadell. Els prohoms fa molts mesos que obren la porta del món dels negocis als independentistes i aquests han estat cada dia més sensibles cap a les preocupacions dels primers. I això malgrat l’absència dels sobiranistes a les últimes jornades del Cercle d’Economia, en què el seu president, Jaume Guardiola, va agrair a Sánchez l’amnistia de Sánchez, per a enuig de Junts. Tot i així, Puigdemont no ha deixat de pujolejar.
Passades les catalanes de maig, van repetir aposta: pacte entre el PSC i Junts, sabent que era pràcticament impossible. Ho va plantejar en termes molt menys ferms, sense intensitat i per això no va rebrotar la tensió. Ni els socialistes estaven disposats a l’aliança amb els nous convergents ni Puigdemont renunciaria a presidir la Generalitat. I sens dubte, a diferència del que va passar a Barcelona, a ningú no se li ha ocorregut dir-li a Illa que renunciï a la Generalitat per evitar ensurts a Sánchez a Madrid.
L’empresariat veia assegurada l’estabilitat amb el pacte PSC-ERC; finsal retorn de Puigdemont
En qualsevol cas, arriba una nova prova amb la tornada de Puigdemont. L’estabilitat que tant propugnen s’esvaeix. Temen que desencadeni un dòmino que, reactivant la tensió política a Catalunya, bloquegi el pacte i s’acabi amb una rèplica en forma de noves eleccions també a Espanya. Segur que s’hi aplicaran, com els polítics, per evitar-ho, encara que l’èxit sigui incert. I es continuaran obstinant per avançar en la consolidació d’un partit que els representi.
