Quan el mapa d’ Espanya es va tenyir de blau, en les municipals i autonòmiques de maig del 2023, Pedro Sánchez li va veure les orelles al llop i va arriscar un avançament de les generals tot just dos mesos després. Una transcendental cita amb les urnes que aquest juliol acaba de bufar les espelmes del primer aniversari. Un altre any de màxim voltatge polític.
Impel·lit a fer apostes d’alt risc per sobreviure en la seva trajectòria política des que fa deu anys va guanyar el lideratge del PSOE, el juliol del 2014, i en fa sis la presidència del Govern central, el juny del 2018, Sánchez va tornar a llançar els daus. “Tot al vermell”.
Contra tot pronòstic, perquè una allau de sondejos van cantar el final de trajecte, la victòria insuficient del Partit Popular va permetre a Sánchez revalidar finalment el càrrec de cap d’un segon Executiu de coalició progressista, renovar el contracte de lloguer a la Moncloa i reactivar una legislatura que ara tanca un curs polític, davant el parèntesi d’agost, de gran intensitat.
L’amnistia és la més controvertida de les onze noves lleis ja publicades al BOE durant aquest mandat
De l’acceleració dels esdeveniments, que no apaivaguen ni successives onades de calor, en dona bon compte que només els tres dies de juliol que resten al calendari encara està pendent de resolució la governabilitat de Catalunya, davant un pacte del PSC i ERC que es preveu imminent, malgrat el foc d’artilleria pesant de Junts, i la declaració de Sánchez davant del jutge Juan Carlos Peinado per la causa contra la seva dona, Begoña Gómez.
Abans que irrompi l’agost, el president també té previst reunir el Consell de Ministres, acudir al despatx d’estiu amb Felip VI a Marivent i protagonitzar una compareixença de balanç del curs a la Moncloa.
La legislatura no aconsegueix desprendre’s de l’etiqueta d’incertesa amb què va néixer fa un any, a causa d’una minoria parlamentària que obliga Sánchez a negociar i acordar cada pas, i no sempre amb èxit, amb l’heterogènia majoria de la investidura –que inclou enemics íntims com Junts i ERC, Sumar i Podem, o el PNB i EH Bildu, en perpètua competició– i també per la successió de cites amb les urnes d’aquest any: gallegues al febrer, basques a l’abril, catalanes al maig i europees al juny.
Pactes del PSOE i PP (CGPJ i Constitució), malgrat la pugna política i les irritacions al bloc d’investidura
Però el Govern central insisteix a rebutjar la imatge d’“inactivitat i debilitat” que prova de dibuixar amb persistència l’oposició, liderada per un Alberto Núñez Feijóo que reclama, des del primer moment, tornar a repartir les cartes en unes generals.
No en va, tot i que Sánchez va admetre que la situació obliga a aixecar el peu de l’accelerador de la producció legislativa, aquest curs parlamentari es va acabar amb 11 noves lleis ja publicades al Boletín Oficial del Estado .
Cap tan controvertida com l’amnistia per als encausats del procés, que va néixer amb fòrceps després d’una dura negociació amb Junts, i també amb ERC. La norma va entrar en vigor al juny.
Altres fites del curs polític desmenteixen, almenys a parer de l’ Executiu, que Sánchez continuï lligat de peus i mans, només en espera que es resolgui el sudoku de la governabilitat de Catalunya. El Govern i el PP, malgrat la irritació dels grups de la majoria de la investidura, van segellar a Brussel·les la renovació del Consell General del Poder Judicial, també al juny, després de cinc anys i mig de bloqueig. Els nous vocals van prometre el càrrec davant del Rei dijous i dimarts que ve designaran el seu president.
La incerta legislatura, tot i això, també va néixer amb una rellevant novetat, fruit de l’acord amb ERC i Bildu perquè Francina Armegol presideixi el Congrés, ja que va ser la primera plurilingüística de la democràcia. Al cap de pocs mesos, ja és ús comú que els diputats catalans, bascos i gallecs s’expressin en les seves respectives llengües al ple, mentre la resta els atén amb auriculars.
Malgrat la imatge d’inestabilitat que Sánchez prova de conjurar, al gener va ser igualment possible segellar la tercera reforma de la Constitució des de l’any 1978, per ampliar els drets de les persones amb discapacitat, gràcies al pacte entre el PSOE i el PP.
La investidura d’Illa és prioritat absoluta per a Sánchez, tot i que Puigdemont amenaça el curs de la legislatura
Un altre esdeveniment del curs, també de caràcter irreversible, va ser el reconeixement de l’ Estat de Palestina, aprovat pel Govern al maig. Va ser el primer compromís de legislatura que va anunciar Sánchez en el seu discurs d’investidura, impulsat per la guerra a Gaza, que va obrir al seu torn un conflicte diplomàtic amb Israel encara sense resoldre.
L’ Executiu culmina el curs celebrant l’ èxit d’unes “xifres rècord” en creixement econòmic i creació d’ocupació. Espanya va superar divendres el llistó dels 21,6 milions de treballadors, amb la taxa d’atur més baixa dels últims 15 anys.
Entre les ombres, dues causes judicials van impactar contra Sánchez. Al febrer va esclatar el cas Koldo, després de la detenció i posada a disposició judicial de Koldo García, antic assistent de l’exministre i exsecretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, per presumptes irregularitats en contractes públics per a l’adquisició de mascaretes durant la pandèmia. Aquesta causa, encara per aclarir, va suposar un revés per al PSOE i el mateix Sánchez, que va arribar a la Moncloa amb la bandera de la lluita contra la corrupció i va desallotjar Mariano Rajoy amb una moció de censura encoratjada per la sentència del cas Gürtel que va esquitxar el PP.
Els tres últims dies de juliol: cita davant del jutge, Consell de Ministres, despatx a Marivent i balanç a la Moncloa
Per a Sánchez va ser encara pitjor la imputació de la seva pròpia dona, Begoña Gómez, després que a l’abril el jutge Peinado obrís diligències pels presumptes delictes de corrupció en els negocis i tràfic d’influències. La immediata reacció del president del Govern va ser considerada totalment insòlita: va anunciar en una carta a la ciutadania que obria un període de reflexió per decidir si seguia en el càrrec o dimitia.
Després de cinc inquietants dies d’abril que van mantenir en suspens el Govern i el PSOE, veient-se davant el precipici, Sánchez va tornar, va anunciar un pla de regeneració democràtica –que gairebé tres mesos després es comença a negociar amb els grups parlamentaris– i, poc després, en les eleccions catalanes de maig, l’encara més ampli triomf del PSC i la pèrdua de la majoria independentista al Parlament van transformar la investidura de Salvador Illa en la seva prioritat absoluta. Aconseguir-ho seria, a parer de l’ Executiu i del PSOE, el millor colofó per a la seva estratègia de diàleg i desinflamació del conflicte polític a Catalunya que tant desgast genera a la resta d’ Espanya.
Però, davant la perspectiva d’una fumata blanca entre el PSC i ERC, Carles Puigdemont va llançar un nítid avís per a navegants a Sánchez dimarts, tombant la política fiscal que havia de ser el preàmbul dels nous pressupostos generals de l’ Estat per a l’any que ve. Els primers de la legislatura i els que garantirien la seva estabilitat política i econòmica.
