“No m’ho recordin. He decidit no recordar-ne res. Ara serà diferent. Som un altre equip”. A la sala internacional de premsa, enorme, com tot als Jocs Olímpics de Pequín 2008, LeBron James, mirada seriosa i concentrada, gest circumspecte, etzibava aquesta frase a pregunta de La Vanguardia . Se li recordava el seu paper en els Jocs d’ Atenes, on va anar amb 19 anys. I la resposta va ser concloent. Directa, sense mitges tintes. Res a veure amb el somriure estil Magic Johnson de l’avui desaparegut Kobe Bryant, sempre un gran relacions públiques internacional i que barrejava l’italià amb el castellà. LeBron no. LeBron anava de cara a barraca, com si penetrés a cistella per esmaixar a la cara del contrari. Havia debutat en una cita olímpica el 2004 i els Estats Units s’havien clavat una senyora patacada. Una medalla de bronze amb regust de fel.
Per això quatre anys després aquell no era un dream team,
si no un redeem team, l’equip de la redempció, entre proclames per reconquerir un bàsquet que s’havia globalitzat.
Un consell: si mai us creueu amb ell, no li esmenteu mai la paraula ‘Atenes’ perquè és el seu malson
Un equip fascinant que s’imposaria a Espanya en una final per al record. Seria el primer or olímpic per a LeBron, que quatre anys després, a Londres, repetiria títol, també davant Pau Gasol i companyia. Des d’aleshores els EUA han continuat triomfant en els Jocs però James no ha tornat. Fins ara. Fins a París. Fins al que serà el seu últim ball olímpic, en el qual exercirà de banderer del seu país a la cerimònia inaugural.
“No m’esperin per a Los Angeles 2028. De fet, no hi seré pas. Fugiré de la ciutat quan se celebrin els Jocs”, ha comentat LeBron.
Normal. Ara ja té 39 anys. Es troba a les acaballes de la seva carrera. Ha batut amb 40.199 el rècord de punts de Kareem Abdul-Jabbar a l’NBA i es disposa a compartir vestidor als Lakers amb el seu fill Bronny. Té contracte per a la temporada que comença al novembre i per a la següent. De diners se n’ha embutxacat a cabassos (104 milions de dòlars per dos cursos
és el seu últim contracte), suma 21 anys en l’elit, 20 nominacions per a l’All Star i quatre anells de campió. No ha de demostrar res.
I, tot i això, és aquí, dins de l’ onada olímpica. “La federació dels Estats Units ha fet sempre s’ha comportat molt bé amb mi i sento que he de tornar aquest afecte a la pista”, argumenta King James.
En la missió l’acompanyen il·lustres com Stephen Curry. Per a l’escorta dels Warriors, en canvi, és la seva primera vegada en uns Jocs, després de renunciar-hi en ocasions anteriors. Tantes vegades rivals a les finals de l’NBA, ara seran companys, sota la batuta de Steve Kerr, que abandonarà la banqueta de la selecció en els Jocs. “He parlat amb ells sobre el fet de jugar junts després de tantes ocasions com a adversaris i crec que es compenetren bé. Estan emocionats de ser al mateix vaixell”, afirma Kerr.
Cap equip serà com el dream team original, el de Barcelona’92, però el de París no fa curt ni en talent ni en currículum. Molts grans per protegir el cèrcol amb Anthony Davis, Bam Adebayo i Joel Embiid. Jugadors de campionat, amb tres dels actuals reis de l’NBA, els Boston Celtics, a la llista: Jayson Tatum, Jrue Holiday i White. I estrelles joves com Haliburton, Booker i Edwards.
Al capdavant el senador LeBron, el que desperta més admiració entre el públic, el que aixeca més expectatives, encara que aquesta força de la naturalesa ja no rugeixi amb tanta intensitat i encara que els seus Lakers hagin passat més pena que glòria. Però ningú no arriba pràcticament als 40 anys en primera línia només amb el nom. “Em continua encantant jugar a bàsquet”. Expliquen que Kerr es va sorprendre en els primers entrenaments de la preparació. “Sempre ho dona tot així?” La resposta que li van donar va ser concloent: cada dia.
Lee tambiénEntre l’atractiu i el sabor americà
