El penyal de Gibraltar és un Guadiana intermitent en la història d’ Espanya després que fos cedit a perpetuïtat al Regne Unit en virtut del tractat d’ Utrecht firmat el 13 de juliol del 1713, la qual cosa la converteix en l’única colònia existent en territori europeu. No obstant això, aquella cessió se cenyia a “la ciutat i el castell de Gibraltar juntament amb el port, defenses i fortaleses que li pertanyen”, deixant al marge bona part del que considerem avui Gibraltar (va també per l’espai marítim i aeri). Històricament, Espanya no ha recorregut mai a la força militar per provar de recuperar allò que va cedir en ple declivi. Val més així perquè tots ens hem estalviat vides i desastres, a diferència de l’aventura nefasta de la junta militar de l’Argentina a les illes Malvines.
Amb els anys, Gibraltar s’ha convertit en un anacronisme històric sobre el qual descansen interessos molt del segle XXI, començant per unes bases militars britàniques vitals al Mediterrani i acabant per la fiscalitat, el comerç o l’ ocupació. Un anacronisme que pocs negaran que genera, de tant en tant, incidents, normalment anecdòtics com va succeir dilluns passat a la festa de la selecció espanyola de futbol a la plaça Cibeles de Madrid i en la qual alguns jugadors van tenir l’ ocurrència de cridar “Gibraltar, espanyol!” com si fossin extres d’una pel·lícula de la sèrie del detectiu Torrente. L’enuig dels gibraltarenys és comprensible, però convindrem que ni es tractava d’una reivindicació en tota regla ni tampoc d’una crida política, sense oblidar el context carnavalesc de la vetllada.
Anècdotes a banda, Gibraltar pot generar un “espai de prosperitat comuna”
El futur de Gibraltar és un assumpte extremadament
complex per les ramificacions de tota mena que reuneix. Les diplomàcies de Londres i Madrid no han deixat d’abordar mai l’afer més difícil en les seves relacions bilaterals i convé recordar que l’any 2002 el primer ministre Tony Blair i el president José María Aznar van pactar un acord de cosobirania que es va convertir en paper mullat després del rebuig aclaparador de la població gibraltarenya (33.000 persones). Lògicament, en aquests moments del segle XXI, no es podia imposar un acord amb un rebuig unànime. Més endavant, el Brexit va introduir una modificació molt important en l’estatus de Gibraltar. La sortida del Regne Unit de la UE –rebutjada àmpliament pels votants gibraltarenys– obligava a ressituar la relació, tal com exigeix Brussel·les. I en això treballen els ministeris d’Afers Exteriors britànic i espanyol, sota la mirada recelosa del Govern de Gibraltar, temorós de quedar al marge d’hipotètics acords. El Brexit va crear, de la nit al dia, una nova frontera per a la UE i com a tal existeix l’obligació d’adaptar la nova realitat en una bateria àmplia de fronts. Curiosament, els tres governs implicats dominats per forces d’esquerra avui.
L’objectiu de les parts és convertir un embolic en un “espai de prosperitat comuna”, una fórmula en via de negociació que permeti compaginar alhora la qüestió de la sobirania – Espanya disposa del suport de les Nacions Unides–, la compensació als privilegis fiscals de què gaudeix Gibraltar, el trànsit fronterer de persones i mercaderies i l’autonomia de les bases militars britàniques –al marge de l’OTAN–, sense oblidar la dependència laboral del deprimit Campo de Gibraltar, on 15.000 dels habitants viuen de la seva ocupació a la colònia (i de la seva feina, esclar, sense la qual l’economia de Gibraltar s’ensorraria). Les negociacions progressen, amb la deguda discreció. Malgrat els recels històrics, hi ha bases perquè, en lloc de reixats, es creïn les condicions per a una zona de fort potencial econòmic i comercial, com ara Marroc a Tànger.