Phileas Fogg, personatge de Jules Verne, va fer la volta al món en 80 dies. Tadej Pogacar, ciclista que sembla que només pot haver sortit d’una ment futurista, de la imaginació d’un novel·lista de ciència-ficció o d’un aficionat amb volença a la hipèrbole, per la força i la recuperació del seu cos, per la seva ambició de la seva competitivitat i pel carisma de la seva personalitat, ha capgirat el ciclisme, al seu món, en 78 dies. Són els que separen el començament del Giro d’Itàlia a Torí, el 4 de maig, al final del Tour de França, el 21 de juliol, a Niça. El que ha trigat el ciclista eslovè de l’ UAE, de 25 anys, a guanyar la maglia rosa i el mallot groc.
És el primer ciclista a aconseguir-ho al segle XXI, el primer a fer el doblet des de Marco Pantani el 1998 ( Tadej no havia nascut, faltaven 50 dies) i només el vuitè a aconseguir la proesa després del malaguanyat escalador italià, Indurain, Roche, Hinault, Merckx, Anquetil i Coppi. Quatre dels membres d’aquella llista formen a més l’exclusiu club dels cinc Tours. Pogacar, que vol jugar en aquesta lliga, asseure’s en aquesta taula, ja té més de la meitat del camí recorregut amb els seus tres èxits.
Una aposta desencadenava l’aventura de l’adinerat filantrop londinenc al llibre de Verne. El repte del cap de files de l’ UAE no té a veure amb l’obstinació de voler tenir raó sinó que parteix del desencant i el dolor de la doble derrota que li va infligir Jonas Vingegaard els dos últims mesos de juliol. Hi ha comptes pendents i no hi ha prou amb saldar-los, cal cobrir-los amb escreix. Hi ha ferides que només es poden superar amb una felicitat superlativa. Així era el somriure de Pogacar dalt del podi de la plaça Masséna, d’arquitectura italiana i cor francès, com la gesta de l’eslovè.
Havia de ser el Tour del desempat entre Pogacar (2020 i 2021) i Vingegaard (2022 i 2023), però ha estat molt més, perquè posa l’eslovè, amb 25 anys, a l’òrbita dels grans campions.
El 25 d’octubre Pogacar no va ser a les butaques del Palais de Congrès de París, on es va presentar el Tour. Però el seu cap i el de Matxin, el seu director esportiu, anaven un pas per davant. Per posar pressió al seu gran rival, per incomodar-lo, havien decidit que es presentarien a la sortida amb el Giro a la butxaca. Vingegaard sabria que, en cas que fos derrotat, el seu botxí l’hauria avançat a la cursa per la història.
És el primer ciclista que guanya el rosa i el groc al segle XXI, el primer després de Pantani, el 1998
Llavors encara no se sabia res de la caiguda de l’ Olaeta, que a començaments d’abril va tenir el danès 12 dies a l’uci i va trastocar la seva preparació per defensar la corona. Vingegaard va patir fins i tot per la seva vida, però es va presentar al combat amb l’esperança que la tercera setmana del Tour l’afavorís.
“Sincerament, crec que és la mateixa situació que vam viure nosaltres l’any passat. Tothom donava per fet que la tercera setmana en Jonas aniria a més quan amb en Tadej –després de la caiguda a la Lieja del 2023– ens va passar al contrari”, confessen els ideòlegs de l’ UAE.
El de Vingegaard que desitjaven al Visma mai va arribar, tal com pronosticaven a l’equip de Pogacar. Cap dels seus competidors no ha tingut una gran crisi. Ni Vingegaard ni Evenepoel han patit defalliments – Roglic es va retirar després d’una caiguda–. No s’han enfonsat. Simplement, ell ha estat millor i els ha superat cada dia de muntanya. Els ha allunyat cada vegada més. Com una gota malaia els ha minvat la moral. Mig minut al Galibier, 40 segons al pla d’Adet, un minut a Plateau de Beille, gairebé dos a Isola 2.000. Els va posar al seu lloc amb els seus atacs.
“Vam poder guanyar-li una etapa [a Le Lioran, al Massís Central, a l’esprint, amb el mateix Vingegaard]. Som afortunats perquè no deixa gaire per als altres. És la seva elecció, però no sé si això contribueix a la seva popularitat”, es va queixar Merijn Zeeman, el director del Visma, bastant dolgut per la manera de córrer i l’ambició desmesurada que va portar l’eslovè a guanyar cinc etapes.
“Caníbal”, “ caiman”, “pirata”... A Pogacar li han dit moltes coses aquests 78 dies. Si Pantani, el 1998, va ser selectiu i va guanyar dues etapes al Giro i dos al Tour, Pogacar no ha perdonat al seu botí. Es va emportar sis triomfs parcials d’ Itàlia i sis de la ronda francesa. Conseqüentment va guanyar el rosa en gran, acostant-se als 10 minuts d’avantatge al segon, i va vèncer el groc aclaparant, amb sis minuts de marge.
Havia de ser el Tour del desempat amb Vingegaard, però ha estat molt més: l’eslovè ja és entre els més grans
La seva temporada (21 triomfs, incloent-hi la Volta, la Lieja i Strade Bianche i encara falten els Jocs i el Mundial) es pot resumir amb el fet que ha portat el mallot de líder en 45 dels 52 dies que ha competit. Viu al cim, al podi, ja que cap ciclista abans no havia estat entre els tres primers als seus set primeres grans. Aquest viatge va començar amb la síndrome de Stendhal i acaba amb un guanyador propi de Verne.