El 26 de febrer del 2001, Pasqual Maragall va publicar a El País un article amb un títol que ho deia tot: “Madrid se va”. Anys després, el 6 de juliol del 2003, va insistir en la mateixa idea: “Madrid se ha ido”. En tots dos textos exposava idèntica idea: la desconnexió progressiva d’Espanya per part de Madrid, la seva capital. I tots dos textos, de sobres coneguts, m’inspiren el títol del meu: “Catalunya se’n va”, en què aixeco acta d’una percepció personal: que una part significativa de la societat catalana i, dins d’ella, bona part de la classe dirigent està en trànsit de desconnectar d’Espanya, si no se n’ha desconnectat ja completament, si bé cuidant de preservar les connexions precises per defensar els seus interessos.
La primera vegada que he exposat aquesta idea, precisament a Madrid i davant d’un auditori reduït d’universitaris, periodistes i professionals, la meva tesi ha tingut poc èxit. De seguida han saltat les discrepàncies. En tot cas –m’han objectat–, se’n deu estar anant una part minoritària dels catalans, però no tots, i, a més, no podem perdre mai de vista els catalans procedents de l’emigració interior, que volen continuar sent espanyols. Les dues objeccions són raonables, però les matiso assenyalant que, tret d’alguna ocasió excepcional, aquests ciutadans catalans que no se senten deslligats d’Espanya tenen, en general, una escassa presència mediàtica.
Insisteixo, per tant, en la meva idea: una part de la societat catalana i dels seus dirigents –que són els que avui marquen la pauta del futur de Catalunya– no tenen affectio societatis per Espanya, no tenen sentit de pertinença respecte a ella i no se senten lligats als altres espanyols per vincles de solidaritat. No ho jutjo; ho constato. Sempre ha estat així? Potser no. Al llibre homenatge a José Álvarez Junco, Pueblo y nación, Stephen Jacobson es planteja, respecte a Espanya, la qüestió de per què van sorgir moviments nacionalistes en un Estat que, fins a les últimes dècades del segle XIX, es trobava entre els més cohesionats d’Europa. Però tant se val!
L’única sortida racional és un Estat federal; una confederació destruiria l’Estat
Potser el lector es preguntarà per què toco aquest tema tan ingrat. La raó és que em serveix com a argument per fonamentar la meva idea que no es pot rebutjar de manera absoluta l’autodeterminació de Catalunya. Des del 2008, any en què vaig publicar España desde una esquina, defenso que: 1) L’única sortida racional del problema territorial d’Espanya és un Estat federal que desenvolupi i culmini l’actual Estat autonòmic; mentre que, ben al contrari, una confederació destruiria l’Estat. 2) L’única alternativa viable a l’Estat federal és l’autodeterminació d’aquella comunitat autònoma que de debò vulgui anar-se’n. Per això Federalismo o autodeterminación és el subtítol del meu llibre. Dit de manera crua: si cal, s’ha de tallar la gangrena secessionista mitjançant l’autodeterminació, perquè pugui subsistir un Estat que articuli jurídicament l’Espanya que vol continuar unida. Cosa que seria impossible si s’optés per l’entelèquia d’un Estat confederal.
Molts lectors pensaran que, amb aquesta fórmula –Estat federal o autodeterminació–, es precipita la desintegració d’Espanya. No ho crec per tres raons: 1) El que seria letal és continuar amb concessions contínues, arrencades en un debat bilateral per les comunitats separatistes. 2) Admès el dret d’autodeterminació, el problema deixaria de ser d’Espanya per convertir-se en un problema de la comunitat que es vulgui autodeterminar, ja que aquesta es dividiria en dues parts enfrontades. 3) És dur que un vell Estat, amb molts segles a l’esquena, admeti el dret d’autodeterminació, però la història demostra que tot Estat que reconeix aquest dret en surt reforçat, ja que no es veurà sotmès al xantatge continuat de la comunitat que diu que se’n vol anar, quan la veritat és que gairebé totes les que “se’n volen anar” solen parlar de sobiranies compartides, estats associats i altres fórmules que encobreixen el desig d’anar per lliure per al que els convingui, sense tallar del tot les amarres amb l’Estat per allò que els beneficiï.
Lee también
