“Plata o plomo”. Són molts els lectors que, quan veuen aquestes paraules, automàticament n’identifiquen l’autor: Pablo Escobar, fundador del càrtel de Medellín i l’home que, segons Forbes , es va convertir als vuitanta en una de les persones més riques del món després de construir un monopoli al voltant del negoci de la cocaïna a Amèrica. Aquests lectors possiblement no dominen aquesta figura significativa en la història política, social i criminal de Colòmbia gràcies a treballs periodístics i documentals, sinó per Narcos , la sèrie de Netflix creada per Chris Brancato, Carlo Bernard i Doug Miro. A partir del dispositiu dels Estats Units que intentava caçar Escobar, van explicar des dels orígens fins al seu ocàs com a empresari, assassí i, com se’l va acabar anomenant narcoterrorista. El resultat? Tres temporades que van dominar la conversa televisiva, un spin- off com Narcos: México , la consolidació de Wagner Moura i Pedro Pascal a Hollywood i un filó creatiu a la indústria audiovisual.
Narcos , que va ser posterior a la colombiana El patrón del mal, que també va retratar en clau dramàtica la trajectòria d’ Escobar, representa el pas que va fer la televisió americana en el tractament de l’antiheroi. Si Los Soprano el 1999 va servir per col·locar un home menyspreable en primer pla amb el fantàstic James Gandolfini com el fictici Tony Soprano (i un David Chase que assumia que un malvat tenia més interès que l’heroi tradicional), Narcos el 2015 va prendre com a referència un delinqüent real per despertar la fascinació del públic. La proposta artística, ben rebuda per la crítica, va ser jutjada a posteriori per l’impacte en l’imaginari col·lectiu. No només va donar popularitat a Pablo Escobar, sinó que el va transformar en una icona pop per a un públic acostumat a divinitzar l’antiheroi. Un sector assimilava els imaginatius insults del personatge sense pensar en els milers de víctimes mortals de la seva activitat i l’impacte que va tenir en el sistema polític de Colòmbia.
‘Clanes’ i ‘Griselda’, estrenades aquest any, segueixen els passos de ‘Narcos’
Els mateixos autors de Narcos van ser els qui aquest 2024 van repescar Griselda Blanco amb Sofía Vergara com l’anomenada Padrina de la Cocaïna, també fundadora del càrtel de Medellín i que es va establir a Miami, des d’on controlava l’entrada de droga als Estats Units. Estrenada al gener, Griselda va acumular 62,2 milions de visionats en sis setmanes a escala global via Netflix, amb un retrat fet a mida per encaixar de manera qüestionable en el discurs feminista. A més, des d’aquest mes de juny, hi ha una altra sèrie narco que domina a la plataforma: l’espanyola Clanes ,que pren com a referència elements reals del narcotràfic a Galícia per crear una ficció.
El guionista asturià Jorge Guerricaechevarría es deixa influir pel clan Padín, les pràctiques de Sito Miñanco i sobretot la història d’amor entre l’advocada Tania Varela, que es va instal·lar a Cambados, i David Pérez Lago, un client criat en el narcotràfic (dels quals beuen els personatges de Clara Lago i Tamar Novas). De moment, Clanes fa tres setmanes que és líder de les sèries més vistes en llengua no anglesa i acumula 11,3 milions de visionats. Confirma el bon estat del subgènere després de l’èxit de Fariña el 2018, que va fer una mitjana de 2,5 milions d’espectadors a Antena 3 i va guanyar el premi Ondas amb un biopic de Miñanco, que acabava amb l’ Operació Nècora.
Tamar Novasporta el cognomPadína Clanes
I, si se li afegeixen sèries basades en fets reals com El Chapo o La viuda negra , sèries documentals com Señores de la droga o Historias del narcomundo , i altres sèries de ficció ambientades en aquest món com ZeroZeroZero , La reina del sur , El cartel de los sapos , Top boy , Ozark o Breaking Bad , referent al seu torn per a Narcos , no pot subestimar-se el poder addictiu de la droga en l’àmbit audiovisual. És la fascinació per un negoci criminal que, rere múltiples intermediaris, es comercia en el lleure nocturn amb una problemàtica normalitat.