Vox va anunciar ahir al vespre la ruptura dels cinc governs autonòmics en els quals comparteix el poder coalitzat amb el PP: Castella i Lleó, la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia, Aragó i Extremadura. Aquesta decisió, donada a conèixer per Santiago Abascal, líder del partit ultra, suposa un sotrac important al flanc dret de l’arc polític espanyol, on les dues formacions havien protagonitzat al llarg dels últims anys episodis de més o menys sintonia, però no una fractura oberta com la que es va produir ahir.
La raó immediata d’aquesta ruptura és la crisi dels menors no acompanyats concentrats a les Canàries, on arriba ara la major part de la immigració il·legal, i subjectes a un pla de redistribució en altres comunitats autònomes regulat per llei. Són les proporcions de l’esmentada redistribució les que han propiciat la crisi a les cinc autonomies governades per PP i Vox. Perquè els de Feijóo estarien disposats a acceptar una quota total de redistribució d’uns 400 migrants menors (la meitat per a les autonomies del PP i Vox). I perquè els d’ Abascal consideren que això no s’ha d’acceptar. El vicepresident ultra de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, ha arribat a associar aquest rebuig amb una qüestió d’honor.
El canvi de govern a cinc autonomies sacseja el costat dret de l’arc polític
És oportú, més enllà de la dimensió política d’aquesta crisi, aturar-se breument en la qüestió social que l’origina. Les Canàries tenen ara a càrrec seu uns sis mil menors no acompanyats i operen amb els sistemes d’acollida totalment col·lapsats. No és que les Canàries hagin de treure més profit d’aquests nouvinguts, o que els incentivin perquè vinguin: passa tan sols que les seves costes són les majoritàriament elegides com a destinació per la migració africana. Per això el principi de solidaritat entre les comunitats sembla fundat en la lògica i s’hauria de materialitzar amb més agilitat. I això Vox, que associa de manera indiscriminada els menors que busquen un futur millor en territori europeu amb els autors “de violacions, robatoris i cop de matxet”, no està disposat a consentir-ho. Mentrestant, les Canàries se senten incapaces de gestionar ni tan sols tres mil dels sis mil joves migrants que ara té. Perquè només aquests tres mil nois significarien saturar al 150% la capacitat de les instal·lacions destinades a aquest efecte al seu territori.
La ruptura entre PP i Vox es va produir ahir, però els orígens polítics potser cal buscar-los abans. L’associació entre els dos partits ha reportat beneficis per a les dues formacions, però també els ha suposat problemes. El benefici més obvi ha estat l’exercici del poder a les cinc autonomies esmentades. Però, tot i això, l’associació ha tensat el PP. El seu sector moderat, el que creu difícil recuperar el poder sense una aposta decidida per la centralitat política, considera que la seva imatge pública s’ha vist massa afectada.
Pel que fa a Vox, un resultat com el de les europees del juny, en què va irrompre el partit d’extrema dreta S’ha Acabat la Festa, recollint 800.000 vots, en part potser procedents del calador freqüentat per Vox, possiblement s’ha interpretat com una invitació a marcar territori i allunyar-se del que es pugui considerar tebieses. I no cal oblidar, d’altra banda, l’escena global, on l’extrema dreta populista es troba en una fase de reorganització de forces.
En l’escena espanyola, la ruptura d’ahir tindrà un abast difícil de precisar, més enllà que el Partit Popular intentarà governar en solitari. Però sí que sembla assenyalar un punt d’inflexió en les polítiques del PP i de Vox, que fins ara havien valorat la seva associació a cinc comunitats autònomes com una qüestió prioritària i convenient per a tots dos.