L’esperança és Espanya i França

A François Mitterrand gica, Holanda, Dinamarca o Finlàndia.

Coalició, paraula de l’any “maleïda” per a alguns el 2020, fórmula clàssica de govern a Europa. No era l’ Espanya al revés 90 anys després (“aquell Front Popular”), sinó un “país en coalició” que, ara mateix, té la taxa d’atur al rang més baix des del 2008, any de l’apogeu del bipartidisme i en què es va torçar una economia cridada a superar, per PIB, Itàlia. Amb 2,5 milions d’aturats i màxims històrics en les afiliacions, el mercat laboral actual no és l’ariet de confrontació política com sí que ho va ser en aquells anys de crisi econòmica, social i existencial que van seguir l’esclat de la bombolla immobiliària. Recordeu quan la llavors ministra de Treball, Fátima Báñez , acusava el 2012 el PSOE de ser “els campions de l’ atur”. Això avui seria una quimera i ens dibuixa el nostre moment actual. Aquest en què el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo , és convidat de pedra en les sessions de control dels dimecres al Congrés i ha de parlar en japonès –ens va encantar– per sortir als mitjans.

Mitterrand solia dir que quan passa un vagó de tren cal anar amb compte, en pot venir un altre

La macroeconomia sempre serà un bonic quadre però mai el marc polític que requereix unitat sense complexos davant la por i la incertesa. Qui pensi el contrari corre el risc com el 2014 que els canvis l’agafin novament per sorpresa. Continuem sense recuperar-nos de les conseqüències polítiques d’aquella crisi en què a Espanya va tenir lloc la sentència de l’Estatut, el fallit pacte fiscal, l’abdicació del Rei, un Ciutadans tocant el cel per després desaparèixer amb un Podem –abans de la seva querella amb Sumar– liderant el CIS en generals i amb Pedro Sánchez recuperant l’autonomia del PSOE, entre altres fites.

Mireu, fora de l’M-30 ja s’havien produït expressions polítiques assimilables a Podem abans de Podem. Fora de l’M-30, sí, on Espanya també és Espanya. A la Comunitat Valenciana, per exemple, amb Compromís el 2011; a Galícia, amb Anova el 2012 i a Catalunya amb el naixement de la CUP aquell mateix any. Així que el PP va entrar amb la seva majoria absoluta el 2011 tot ja estava canviant fora de l’M-30 i, en efecte, va canviar. I ahir a París hi havia cares d’M-30 a la dreta.

Avui és el dia per això en què ens hauríem de preguntar si l’ Espanya d’avui és tan diferent de la França que va votar ahir al final de les legislatives. I heus aquí la victòria del Nou Front Popular ( NFP) en la segona volta de les eleccions franceses que té clars ressons de la nostra coalició progressista. Som en una època de déus forts, de demanda d’altes dosis de protecció a un costat o a un altre del tauler. El missatge a Sumar i a la coalició des de França entorn d’atreure Podem és cristal·lí. Som en un temps en què els cordons sanitaris no funcionen, en què ha acabat vencent a França la causa de l’esquerra igual que a Espanya. El centre no existeix, només les causes.

Setze anys després de la Gran Recessió tenim una economia que funciona, però un sistema polític que continua empatat, fins i tot sovint empantanegat, i amb necessitat, per tant, de forts lideratges que garanteixin protecció i resolguin la convivència en aquest magma estrany en què hi ha una gran combinació de malestar social i falta de seguretat.

Passat el Rubicó de Catalunya, hauria de venir l’agenda plurinacional i democràtica amb unes Corts que legislin al nostre país, mentre a França té lloc una cohabitació amb un primer ministre d’esquerres davant una Europa que assisteix atònita a l’esperança d’ Espanya i França amb el seu “ No passaran”. No han passat. Mitterrand solia dir que quan passa un vagó de tren cal anar sempre amb compte perquè en pot venir un altre. El primer era Espanya i el segon, França.